Sense notícies d’Afganistan

Dimarts, 14 de maig de 2002. L’avió de Nacions Unides acaba d’aterrar a l’aeroport de Kabul. El comitè de benvinguda està format per desenes de vehicles que els bombardeigs han convertit en ferralla. Excepte la pista que el nostre avió ha utilitzat per aterrar –de fet, la única pista en funcionament- la resta de l’aeroport és plena d’aquests fantasmes de ferro ennegrit i retorçat que la guerra ha provocat. El passatge de l’avió està format majoritàriament per personal diplomàtic occidental, amb alguna excepció formada per personal vinculat a les poques organitzacions d’ajut humanitari que encara treballem sobre el terreny. En el nostre cas, el viatge ha estat possible gràcies a les bones gestions realitzades per l’ambaixador espanyol a Islamabad, i l’agregat comercial de l’ambaixada, Sr. Víctor Suanzes.

children-60638_640Ara fa vuit mesos, quan Acció Solidària-IGMAN va iniciar l’ajuda humanitària d’emergència als refugiats afganesos, difícilment podíem preveure una guerra tan llarga sobre territori afganès i un futur tan confús per als refugiats afganesos. Perquè malgrat la informació –o, més ben dit, la falta d’informació- que ens arriba, a Afganistan la guerra continua i els camps de refugiats es mantenen a Iran, Pakistan, l’Uzbekistan i el Tadjikistan.

Però les primeres imatges que hem rebut de la ciutat de Kabul han estat enganyoses. Al centre urbà, les empremtes de la guerra són escasses i contrasten amb la vitalitat i l’alegria d’una població que encara el futur amb optimisme. Una dada: més de 30.000 taxis busquen clients pel carrer.

Una vitalitat i una alegria que s’acaben quan arribem a la perifèria, on les bombes han ensorrat barris sencers. Més enllà, només la incertesa. A poc més de 30 quilòmetres del centre neuràlgic de la ciutat ja es projecta l’ombra d’un territori insegur, controlat pels senyors de la guerra locals que viuen d’esquena a Kabul i al nou govern interí del president Kharzai.

Kabul_SkylineEl centre de Kabul és un oasi d’allò que podria ser Afganistan. Passegem sense problemes per carrers que inspiren seguretat, envoltats de gent amb el somriure als llavis que té ganes de començar de nou. Una calma que, quan arriba el toc de queda cada vespre, es veu trencada per alguns trets aïllats. Com els que assassinen dues persones al barri diplomàtic de Kabul la segona nit de la nostra estada.

Perquè Kabul han canviat moltes coses, però també n’hi ha moltes que no ho han fet. La majoria de dones continuen vestint la burka i a cada cantonada hi ha un guàrdia armat amb fusell d’assalt.

Però quan parles amb la gent de Kabul, coneixes també el que passa arreu del país, i ens arriba l’altra cara de la moneda. Molt més fosca. T’expliquen, per exemple, que el general uzbek Dostum continua dominant amb mà de ferro el nord del país, on practica la neteja ètnica indiscriminada sobre tots aquells que no siguin uzbeks. Un territori que diu controlar de forma legítima per la seva lluita d’anys com a líder de l’Aliança del Nord contra el deposat govern talibà.

Parlem amb diferents responsables militars desplegats a Kabul i coincideixen a dir-nos que la tranquil·litat de la ciutat és un miratge enmig del marc de guerra contínua que viu tot el territori afganès. Sense possibilitat d’actuar, la majoria de comandaments només esperen l’ordre que els permeti repatriar les seves tropes.

La mica d’esperança que queda als afganesos d’arreu del país es diposita en la constitució de la Loia Girga que s’ha de fer el proper 10 de juny. Però d’esperança n’hi ha poca. Avui dia, el quaranta-cinc per cent de la població, que pertany a l’ètnia paixtú no es pot fer propi un govern interí que compta amb només 4 paixtus entre 41 representants d’altres grups ètnics. L’arribada de l’ex-rei Zahir Shah donant suport al president Kharzai només ha maquillat una situació injusta per a la majoria de la població paixtú, a qui ara es responsabilitza del manteniment del govern talibà. La pretesa reconstrucció nacional sembla que es fa d’esquena a la realitat del país i de cara a la comunitat internacional.

En pocs dies, el dibuix del país que ens havien fet els responsables de l’ACNUR (Alt Comissariat de Nacions Unides per als Refugiats) es confirma, i també nosaltres prenem l’opció de mantenir oberts els camps de refugiats que gestionem a la Vall de Chitral, a la part més nord-occidental de la frontera afganopakistanesa. Hem vist com un nombre considerable dels sis-cents mil pocs refugiats que s’han atrevit a travessar la frontera per anar a casa tornen, fugint de la inseguretat, a la fràgil estabilitat del camp de refugiats. Tornen, cal recordar-ho, enmig del silenci, l’oblit –i, potser, la indiferència- de la comunitat internacional.

En Harir, un bon amic, guia i traductor, em preguntava no fa gaire sobre què pensaven a casa nostre del que passava a Afganistan. Li vaig contestar que a casa nostre, avui, estem sense notícies d’Afganistan.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s