Jugar amb foc i cremar-se a la política catalana

Tercera cita electoral en deu mesos. Si m’ho permeten, i malgrat que tots els tractats de politologia diguin el contrari, els proposo de fer una repassada a tots tres comicis en clau nacional catalana.

Hemicicle del Parlament de Catalunya

Hemicicle del Parlament de Catalunya

Entenc que sempre pesin més les fílies i les fòbies personals ideològiques o de partit, però també m’agradaria que entenguessin que potser ens caldria que hi hagués algun aspecte superior, alguna qüestió que fos realment bàsica per a tothom i que ens obligués a un plantejament de mínims sobre aquesta qüestió. En el cas d’una nació sense estat com ho és la nostra, i en el cas d’una situació política, econòmica i social absolutament depenent dels desigs i capritxos de la metròpoli, sembla que la prioritat nacional hauria de ser precisament això: que el nostre país, i per tant totes les dones i homes que hi viuen, sigui l’absoluta prioritat de les nostres forces polítiques.

Però no, si fem una repassa a les tres cites electorals, veiem con la progressiva espanyolització de la vida política catalana és un fet. I ho és, no només perquè els partits d’obediència espanyola –bàsicament PP i PSC- han fet una bona feina en aquest sentit, com no podria ser d’altra manera, sinó perquè els partits de referència del nacionalisme català, CiU i ERC, els ho han posat massa fàcil.

Cada cop som més aprop del dia en què les dones i els homes del carrer es cansin definitivament d’una picabaralla entre germans en la que el mateix país està perdent bous i esquelles. Cal un diàleg sincer i obert on es reconeguin obertament els errors convergents dels darrers vint-i-tres anys i la prepotència amb què s’ha tractat la gent d’Esquerra; però cal també una reflexió assenyada sobre els resultats negatius que en clau nacional obté el tripartit amb l’ajut inestimable, o la passivitat, d’ERC.

Fa uns quants mesos escrivia que mentre l’aritmètica permetés que la suma dels vots de CiU i ERC signifiqués una majoria estable enfront d’altres majories amb la presència dels socialistes, la política nacional tenia una opció i generava un pressió evident enfront de l’opció sucursalista. Admeto que les europees tenen un valor relatiu, però em refermo en el fet que avui dia, i en aquests darrers comicis, la suma del vot nacionalista ja té un valor absolut inferior al vot d’obediència espanyola i em penso que aquest fet obliga a nous plantejaments per part dels partits nacionalistes.

Els deia que hi ha formacions que estan fent la seva feina i que l’estan fent molt bé. Ens hauríem de pregunta –i els hauríem de preguntar- si els partits de casa també ho fan.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s