Maragall o el nou president esgotat

Vint-i-set de setembre: cerimònia de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. Vint-i-vuit de setembre: debat de Política General al Parlament de Catalunya. Per primera vegada en gairebé un quart de segle, un nou president de la Generalitat de Catalunya pren protagonisme en dos actes de signe diferent, però amb un marcat simbolisme, i on la presència del president es coneix i es reconeix en les respectives intervencions que es produeixen.

MaragallEn totes dues ocasions he sentit una profunda i alarmant decepció. No és només retòrica. Més enllà de les fílies i fòbies, legítimes, que pot tenir cadascú, avui dia Pasqual Maragall és el president de tots els catalans, i quan la seves intervencions no tenen un mínim de dignitat, és la dignitat de totes les catalanes i els catalans la que se’n veu afectada.

En el primer acte, el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, el discurs de tancament de Pasqual Maragall no només va ser desastrós a nivell formal –llegit i amb improvisacions impossibles de lligar al text preparat-, sinó que no va oferir cap contingut que ens aclarís la política cultural del nou govern. Es va limitar a explicar que de bon matí no sabia què dir, que després un amic li havia donat una idea, tot i que no ens va poder il·lustrar sobre què era cultura, perquè la cultura era tot i era res, i al capdavall la cultura és fum. Home, doncs gràcies, president.

Molt més preocupant, per la transcendència del mateix, ha estat el discurs de Maragall en del debat de Política General al Parlament de Catalunya que es va produir al dia següent. Maragall no és un bon parlamentari, ja ho sabíem això, però cal demanar que un president tingui un equip que prepari un text en condicions i que ell mateix dediqui uns minuts a preparar-lo una mica. Res. Ni això. Una nova lectura mal entonada i pitjor llegida, amb una clara obsessió per fer de Catalunya una regió més d’Espanya. Una regió que tindrà cert protagonisme, que es podrà beneficiar d’un suposat procés de descentralització, una regió on potser l’Estat invertirà més… però només una regió. Una regió on el papanatisme convertirà la immigració no en un repte per a la reconstrucció nacional, sinó en una nova excusa per desnacionalitzar el país en nom del mestissatge.

Maragall, el nou president, és avui un home cansat i incapaç de transmetre il·lusió, canvi o futur. Viurà políticament, és clar, fins que a Nicaragua tinguin llest el recanvi. I entretant, els catalans i les catalanes haurem de viure i conviure amb la imatge d’un president que frega perillosament el ridícul i el patetisme a cada intervenció.

Catalunya té tot el dret, i la necessitat, de canviar els seus líders, de fer de les seves institucions polítiques unes institucions dinàmiques i adaptades cada dia al nou temps. Però Catalunya no es mereix un president com Pasqual Maragall. Que s’ho mirin els socialistes, que s’ho miri Iniciativa i que s’ho mirin, sobretot, els homes i les dones d’ERC.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s