L’Unionisme a Catalunya

El nerviosisme que ha generat en files socialistes catalanes la  imatge d’unitat de la manifestació de l’1 de desembre -a pocs mesos d’uns comicis estatals en què Zapatero es juga la presidència a Catalunya- ha estat mala consellera i ha donat com a resultat, per exemple, les indignes i rabioses declaracions de Joan Ferran a les planes amigues d’El Periódico on clamava per extirpar la ‘crosta nacionalista’ dels mitjans públics.

 

060218_ERCMalgrat les voluntats polítiques, editorialistes i sindicals la manifestació pel Dret a Decidir de l’u de desembre ha marcat un punt d’inflexió a l’escenari nacional català.

La principal molèstia i incomoditat d’una certa classe política, empresarial i econòmica amb la mobilització del primer de desembre rau en el fet que visualitzava clarament que més enllà dels pols ideològics que representen els conceptes polítics d’esquerra i dreta a Catalunya, avui, hi ha una línia clara que separa i diferencia aquells que pensen i actuen en clau catalana d’aquells que ho fan en clau espanyola.
La imatge és clara: la part més significativa i signficada de la societat civil catalana amb voluntat de ser-ne va convocar una manifestació i va aplegar més de set-centes mil persones amb el suport de tres formacions polítiques: Convergència, Esquerra i Iniciativa. La resta de l’arc parlamentari –format per socialistes, populars i Ciutadans- en va voler quedar al marge tot assenyalant, segons l’interlocutor, que es tractava d’una mobilització sobiranista, identitària o independentista. Una mobilització, cal recordar-ho, en un moment de plena efervescència de plataformes i corrents que reclament, precisament, més claredat en els discursos i en el dibuix de l’horitzó polític pel que treballa cada formació.

El nerviosisme que ha generat en files socialistes catalanes aquesta imatge –a pocs mesos d’uns comicis estatals en què Zapatero es juga la presidència a Catalunya- ha estat mala consellera i ha donat com a resultat, per exemple, les indignes i rabioses declaracions de Joan Ferran a les planes amigues d’El Periódico on clamava per extirpar la ‘crosta nacionalista’ dels mitjans públics.


I diem que ha estat una mala consellera perquè lluny de distreure l’atenció ha evidenciat un cop més qui forma part del bloc unionista i qui del sobiranista. Així, Ferran ha vist com l’aplaudien i el convidaven a accions conjuntes Ciutadans i Partit Popular, mentre patia els retrets i la reprobació de Convergència, Esquerra i Iniciativa.


No és casualitat ni es tanca aquí el capítol. Com més clares són les demandes de la ciutadania més difícils són els jocs de fonambulisme polític. Els socialistes fa anys que juguen amb foc i ara comencen a cremar-se. A cada petició sobre el dret a decidir d’aquest país hi responen amb la submissió al PSOE i això els situa al costat dels defensors de l’Espanya de sempre –amb el Partit Popular i Ciutadans- i els allunya de la nova Catalunya que diu prou.


Algú dirà que és dur visualitzar un bloc unionista espanyol a Catalunya, altres responem amb l’alleugeriment que representa la fi de les màscares i la fi de les veritats a mitges. També en això decidirà la societat catalana.
 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s