La llengua d’un president o la llengua d’un habitant

Alguns han fet passar aquest fet com a natural però ens semblaria impensable un Arnold Swarzeneger fent classes d’anglès un cop arribat a Governador de Califòrnia o a un polític israelià de la diàspora fent classes d’hebreu un cop arribat a la Knésset (parlament israelià). Siguem clars, aquí justifiquem un fet que enllà ens semblaria directament ridícul.
 
 
LA_SAR~1

José Montilla no és un nouvingut. José Montilla ha fet la tria, legítima però opinable, de fer de l’espanyol la seva llengua d’ús privat i públic principal durant els darrers quaranta anys. José Montilla ha optat per la immersió lingüística en alemany per al seus fills i aquesta també ha estat una opció lingüística legítima però opinable.

Tots aquests factors configuren una personalitat i una forma de fer que malgrat ser, insistim, absolutament legítima fan de José Montilla un model d’immigrant allunyat dels paràmeres dels que desitjaríem que a Catalunya els immigrants fossin un nou pilar de consolidació i progrés nacional.

El progrés polític, social i econòmic de José Montilla rau en el fet essencial que un bon dia va decidir abandonar una terra i acostar-se a una nació que li ha ofert les millors possibilitats de promoció i millora. A canvi, José Montilla no ha considerat oportú conèixer i dominar la llengua del país, no ha considerat important conèixer, aprofundir i participar en la identitat i la cultura de la nació que l’ha acollit. Un i altre fet, no haurien estat contradictoris amb la conservació, amor i respecte per a la seva llengua i la seva cultura originàries, però tot i així José Montilla no ha fet cap pas en aquest sentit fins al cap de quaranta anys, quan la seva posició institucional ho ha fet ineludible. Alguns han fet passar aquest fet com a natural però ens semblaria impensable un Arnold Swarzeneger fent classes d’anglès un cop arribat a Governador de Califòrnia o a un polític israelià de la diàspora fent classes d’hebreu un cop arribat a la Knésset (parlament israelià). Siguem clars, aquí justifiquem un fet que enllà ens semblaria directament ridícul.

A casa nostra, probablement el debat no és com s’expressa o com entona el català José Montilla en les seves aparicions públiques al cap de quaranta anys d’arribar a Catalunya. El debat hauria de ser sobre en què ens hem equivocat perquè José Montilla, i molts d’altres, no hagin tingut cap interès per fer seva la llengua i la cultura del país malgrat l’innegable progrés personal que la nació els ha ofert; el debat és saber perquè han sabut aprofitar les oportunitats mentre no han volgut assumir cap deure vers els signes fonamentals de la nació on viuen.

El que resulta innegable és que si la majoria d’immigrants que arriben a Catalunya fan el mateix procés de José Montilla poden arribar a tenir l’oportunitat de presidir el país però si no assumeixen un mínim de deures vers la nació tindran una greu responsabilitat en l’endarreriment de l’ús social de la llengua i en el manteniment i progrés de la cultura i de la nació catalanes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s