Les xifres del finançament

Fa temps que insistim en el fet que no hem de caure en la temptació d’entrar en un joc de negociació on tenim totes les de perdre. Catalunya ha de situar el llistó en el punt immediatament superior on comença la dignitat nacional i la coherència política.

Aquests darrers dies les diferents forces polítiques catalanes i espanyoles van apuntant els arguments que faran servir per justificar els respectius posicionaments respecte a la xifra final que pretenen acordar els governs espanyols i català en relació amb el finançament. symbol-95716_640Hem tingut el ‘gest’ de Chaves amb visita a la colònia inclosa, Salgado parlant de la imminència d’un acord, Montilla preparant els seus per a un sí que ha d’arribar aviat, Castells mantenint encara alguna espurna de raó i Puigcercós reclamant, com ja va fer Artur Mas en el seu moment, que el govern es planti si la proposta és només un avenç mínim.

Enmig d’aquest debat amb algun bon propòsit, i nombrosos despropòsits, em sembla interessant deixar-nos d’adjectius i bones paraules que diuen poc i reclamar un model, tant matemàtic com sigui possible, que ens indiqui la xifra que pertoca. De la mateixa manera que va ser possible acordar un model català per definir les balances fiscals -Esquerra i Convergència, per exemple, van oferir xifres prou similars en el seu moment-, ara cal recuperar el model que es va acordar per a l’elaboració de l’estatut. El grup d’experts que el va fer possible i els partits polítics catalans no sucursalistes poden oferir a la societat, en base a aquesta fórmula, una xifra que ens indiqui quin acord és vàlid i quin no.

El temps de la negociació va cloure amb el procés d’aprovació de l’Estatut, ara toca ser fidels al text i mantenir un irrenunciable compromís amb la societat catalana que afronta una crisi econòmica, política i social sense precedents. Un compromís que ja han apuntat i definit els líders de Convergència i Esquerra, Artur Mas i Joan Puigcercós, quan han avisat que no cal buscar-los per a un acord de mínims. En aquests els demanem sentit d’Estat i iniciativa política. Cal fer un pas endavant, i un pas per endavant vol dir aixecar-se de la taula de negociació i indicar, junts, l’única solució política per al país: l’autodeterminació. Així mateix, cal exigir al president de la Generalitat, José Montilla, un comportament coherent dels vint-i-cinc diputats socialistes catalans a Madrid. Cal que votin per Catalunya i no s’amaguin o ho facin en contra com ho van fer en la darrer debat en què calia mullar-se a favor de la llengua catalana.

Fa temps que insistim en el fet que no hem de caure en la temptació d’entrar en un joc de negociació on tenim totes les de perdre. Catalunya ha de situar el llistó en el punt immediatament superior on comença la dignitat nacional i la coherència política. La societat catalana no perdonaria una nova renúncia i, a més, es presenta una oportunitat magnífica per escenificar quines són les forces polítiques que confirmen el seu compromís nacional amb Catalunya i quines el difuminen a favor d’una Espanya que, una vegada més, amenaça en robar-nos el progrés i el dret a decidir. En definitiva, que amenaça amb robar-nos el futur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s