Quan Espanya no té -tota- la culpa (o el repte d’assumir el pols de la història)

Però la societat civil és una altra. Viu temps de crisi i cada cop aguanta menys les comèdies, les renúncies i les pantomimes. Els partits encara tenen l’oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d’alçada: des d’un nou govern fins a una declaració unilateral d’independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari. No al segle XXI, no a l’Europa d’avui, no en un món globalitzat.
.
Sis anys. Sis anys de la darrera gran desfeta. Sis anys que Espanya es mira amb força més tranquil·litat i satisfacció l’evolució del “problema catalán”. annual-report-203762_640Perquè aquest és la gran qüestió espanyola: Catalunya. Ho era per Franco, per Felipe González i per Aznar. Euskadi els preocupa però Catalunya els fa perdre la son.Els devenirs de la història sempre són complexes i aquesta vegada la voluntat centralista, jacobina i homogeneïtzadora de l’estat va aconseguir complicitats, per activa o per passiva, que mai hauria somniat.Ara fa sis anys es van fregar les mans i van començar a assaborir la victòria sobre els catalans. Sense gaire esforç, sense grans pronunciaments, Espanya va veure com s’esberlava el fet nacional català i com la majoria social d’aquest país -que es mou entre el nacionalisme i l’independentisme- observava atònita una divisió que només afavoria uns perdedors de sempre a Catalunya: el socialisme de clara adscripció nacional espanyola.No podem culpar als Borbons, ni Franco, ni populars, ni els mateixos socialistes que en van sortir beneficiats. Nosaltres sols, els que ens anomenem independentistes o nacionalistes hem estat motor de regionalització espanyolista, només nosaltres tenim la clau del perquè i només nosaltres ho hem fet possible.

Quan les persones d’aquest país amb una clara i nítida adscripció nacional catalana hem començat amb discussions ideològiques que ens divideixen i que són impròpies d’un poble ocupat hem començat a morir com a poble.

Atrapats pel vol gallinaci que denunciava Pla hem estat incapaços de competir amb un espanyolisme que s’ha espolsat la caspa i la pols i que es demostra potent, poderós i atractiu. Un espanyolisme que ha oblidat les divisions que el van afeblir i que ara es mou com un sol home quan l’ocasió ho reclama: govern d’Euskadi, preponderància de la llengua espanyola, gestió de ports i aeroports,  finançament, el castell de Montjuïc, el Consell de Garanties Estatutàries… Exemples i més exemples d’una estratègia que comparteixen socialistes i populars fidels a la seva nació: la nació espanyola.

Això sí, de cara a l’aparador i quan cal tota la dramatúrgia del “si tú no vas ellos vuelven”.

Des d’aquesta i altres tribunes públiques fa dos anys llargs que miro de raonar i fonamentar perquè ens cal sentit d’estat -que no tenim-; que deixem la cançoneta de la gestió i de la responsabilitat i ens posem a fer política amb majúscules. Des de la societat civil organitzada no ens en sortim, de moment.

Ara mateix ens fan passar altra vegada bou per bestia grossa i diuen que la societat civil beneeix l’acord de finançament. Qui són? Doncs els dos sindicats  de sempre -espanyols, és clar-, la cambra de comerç i Foment. Majestuosa societat civil que sempre ha avalat els acords del poder per minsos i escassos que hagin estat. A l’hora de l’Estatut amb CiU i psc-PSOE i ara amb ERC i psc-PSOE. Fins a la propera…, potser serà la sentència del TC que ens haurem d’empassar?

Però la societat civil és una altra. Viu temps de crisi i cada cop aguanta menys les comèdies, les renúncies i les pantomimes. Els partits encara tenen l’oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d’alçada: des d’un nou govern fins a una declaració unilateral d’independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari. No al segle XXI, no a l’Europa d’avui, no en un món globalitzat.

Però no hi confiem gaire, la història ha de deixar de mirar els enemics exteriors i ens mira de fit a fit. Potser ens tocarà prendre la paraula i posar-nos dempeus.

O prenem el timó o ens quedem sense barca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s