Titànic Ràdio

Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d’aquest país que es compta entre el nacionalisme i l’independentisme. Sardà hi aboca la fel d’una mal assumida ignorància de l’audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.

.

building-28883_640Talment com els músics del Titànic, Catalunya Radio i la seva orquestra segueixen tocant mentre l’emissora pública -de nacionalitat difusa- s’enfonsa al pou de les audiències i de la credibilitat.

Ja sabem que el joc polític té aquestes coses: ‘jo governo, jo mano als mitjans’; i sabem també que les apel·lacions al model BBC només es fan des de la fredor de l’oposició, però fins i tot en aquest joc hi ha límits i línies vermelles.

Així, la ràdio més nacional de Catalunya (sic!) hauria de mirar de no insultar la intel·ligència i menystenir la capacitat de percepció dels catalans i evitar afirmar que ‘Bassas va marxar perquè va voler’. Ningú discuteix que es van obeir les ordres amb diligència i que es van oferir unes condicions inassumibles per a l’exconductor dels matins de Catalunya Ràdio. Sabem que aquesta era una premissa bàsica des que els socialistes van arribar a la presidència de la Generalitat i no cal mentir ni enganyar el personal.

Després va arribar el desastre Bonet, contractada mirant cap a la Ser i eliminant de cop una part de la crosta nacionalista. Però els resultats van ser tant catastròfics, tant, que calia un cop de timó per mirar de maquillar resultats i audiències. Així que amb marcial compostura soviètica van canviar director de l’emissora i es van assumir totes i cadascuna de les condicions imposades per Manel Fuentes amb el vist-i-plau del carrer Nicaragua.

Fuentes encara no sap a quina ràdio parla ni a quina audiència es dirigeix. No li cal fer cap esforç d’espanyolització perquè la seva trajectòria s’ha fet i es fa des de l’imaginari espanyol. Molest amb les restes nacionals de la ràdio hi apropa referents propis de la seva trajectòria però del tot impropis de l’espai que mira de gestionar. I també aquí hi ha línies vermelles.

Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d’aquest país que es compta entre el nacionalisme i l’independentisme. Sardà hi aboca la fel d’una mal assumida ignorància de l’audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.

Benvinguts, doncs, a Titànic Ràdio. La ràdio catalana menys nacional de la història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Un últim apunt. Tinc curiositat per retrobar-me amb dos entusiastes del projecte tripartit que en el decurs d’un sopar fa prop de quatre anys em van dir: ‘L’acció de Govern serà complicada però només pel tomb que farem possible als mitjans públics ja valdrà la pena.’

Ja ho deien bé. Tot un tomb, un senyor tomb.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s