300 anys indignats

El títol d’aquest article coincideix amb l’afortunat hastag que ha fet fortuna al twitter arrel de les mobilitzacions del 15M. I dic afortunat perquè si algun col·lectiu incorporat, mal que ens pesi, a l’Estat espanyol es pot considerar damnificat, menystingut, espoliat i atacat per aquest Estat, aquest no és altre que el dels catalans.

800px-Setge_de_Barcelona_per_les_tropes_de_Felip_V,_1714Ha existit, doncs, una asincronia entre els la indignitat antiga i fonda d’aquells que considerem el repte de Catalunya com el pas més enllà d’una Espanya predemocràtica i caduca, en el marc d’un estat propi que ens aporti llibertat i sobirania, i la d’aquells indignats de darrera hora que analitzen, sovint amb encert, una situació econòmica dramàtica que pateixen, sobretot i com sempre, els grups socials més desafavorits i més febles.

Però no ens equivoquem, des d’aquesta petita nació europea no ens pertoca fer una anàlisi estatal ni té gaire sentit emmarcar-nos en una Spanish revolution. Perquè, essencialment, el problema de Catalunya no és intern sinó que té arrels externes. Segur que podem millorar el sistema polític i econòmic si mai tenim les eines i la sobirania per fer-ho, però l’arrel de la nostra situació actual és l’espoli continuat a què ens sotmet un règim fiscal imposat per l’Estat i que cap economia pot suportar. No podíem en temps de bonança i ens aboca a la trencadissa en temps de crisi.

Quan cridem i ens indignem, ho fem en el sentit que toca? Algú recorda que el dèficit fiscal català arriba als 16.000 milions d’euros l’any? El mateix president Mas declarava, en una conferència recent intitulada ‘La sortida catalana de la crisi’, que només evitant una cinquena part d’aquest dèficit fiscal Catalunya no hauria de fer ni un sol retall en el seu pressupost.

Parlar de l’impost de successions és parlar de la xocolata del lloro a banda de ser una flagrant contradicció d’aquells que reclamen un major compliment de les promeses electorals. Manipular la indignació cap al Parlament de Catalunya no va ser, només, un atac directe a la migrada sobirania del poble català sinó que va ser voler confondre una opinió pública que, una vegada més, s’ha mostrat més madura i més intel·ligent del que algú sospita quan va jutjar amb duresa un bloqueig vergonyós i, aquest sí, indignant. Posats a fer-se un forat al si de la societat catalana, els indignats podrien haver proposat una manifestació a la plaça Letamendi, davant la hisenda espanyola.

800px-031_Monument_al_Fossar_de_les_Moreres_i_peveterCom dèiem en començar, a Catalunya la indignació hi és des de fa més de tres-cents anys i la solució no és una altra Espanya, sinó prendre el camí propi fora d’Espanya. Això sí, conscients de la necessitat d’un bon veïnatge: ens agradarà molt compartir la península amb una Espanya més democràtica i menys corrupta. Que tinguin sort en el seu procés i que tinguem clar quin ha de ser el nostre.


Article publicat a Tribuna.cat: http://www.tribuna.cat/opinio/societat-civil/300-anys-indignats-23-06-2011.html

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s