Una xiulada il·lustrativa

He estat testimoni de xiulades de tota mena i m’agrada identificar-ne el per què. Multitudinàries com les que va rebre el Borbó a la final de futbol que du el seu nom, passant per la rebuda pels representants europeus al Memorial de Srebrenica un 11 de juliol de fa molts anys, fins a les quotidianes i gairebé paisatgístiques que ocupen l’entrada del Parlament rera les tanques eternes.

Hi estaré d’acord o en contra però sempre té sentit analitzar-les: per espontànies, per manipulades, per rabioses o per tòpiques segons la data.

La rebuda pel president Mas quan va saltar a la pista central del Tennis Barcelona per lliurar la copa al guanyador de la final de tennis del Godó va ser especialment il·lustrativa.

S’ha posat molt èmfasi en el tipus de públic i en la zona on es celebra aquest torneig, però a mi em sembla una qüestió menor. El fet és que allà, per diverses raons, es van concentrar un grup poc nombrós de persones perfectament conscients de la seva minortizació a la Catalunya del segle XXI. I precisament els va fer prou il·lusió saber-se majoria en aquell petit recinte que van esclatar els xiulets i la demostració espanyolista amb rojigualda inclosa.

Perquè Catalunya és un espai privilegiat on demostrar i practicar la diversitat política i ideològica. L’espertit democràtic i dialogant forma part del nostre ADN més determinat. Però, ho hem d’admetre, anar per Catalunya amb una bandera espanyola canta les gràcies de l’espanyolitat és situar-se en una situació absolutament minoritària i marginal. Per això, quan en un espai, per les condicions que siguin, s’hi reuneixen tres dels cinc defensors de la unidad nacional, apareix aquest punt de ràbia continguda, aquest desig de xiular quan els toca empassar sempre, aquesta voluntat de ser presents quan han perdut la força, la centralitat i el protagonisme.

800px-Tenis_conde_de_godo-2009_(9)És, per tant, una xiulada destacable i premonitòria. Una xiulada que ens cal valorar i gairebé protegir. Tal i com un bon dia posarem en un museu d’història els nostres documents d’identitat espanyola. Al costat de la foto de la xiulada hi posarem una nota que digui: ‘Hi va haver un temps en què aquesta gent, amb la bufera, movia els vents d’aquest país, fins que un bon dia només els va quedar xiular.’

Per cert, i per acabar, no em mereix el mateix respecte l’actitud insultant de Rafael Nadal. Que no pronunciés ni una sola paraula en català en la cerimònia de recollida del trofeu és una manca de respecte a la ciutat i al país que l’acollien. El mateix esportista que s’esforça a parlar anglès o francès arreu del món va ser incapaç de fer servir la llengua dels seus pares. Autoodi també en diuen.

Article publicat a Tribuna.cat: http://www.tribuna.cat/opinio//una-xiulada-illustrativa-03-05-2013.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s