Una pregunta clara

Estic segur que m’entendreu si no parlo sobre el consell nacional extraordinari (sic!) dels socialistes. Podríem deixar-ho amb la cita bíblica 466px-mr_pipo_think_03_texrays_svg–‘Pels seus actes els coneixereu’– i tancar-ho, encara, amb una segona cita del llibre sagrat: ‘Qui tingui orelles, que escolti’.

Ara bé, sí que em sembla que cal parar atenció als raonaments que ocasiona entre la parròquia no sucursalista la qüestió de la pregunta que hom ha de plantejar per a la consulta.

I he començat parlant de la trobada dels socialistes perquè m’han semblat extremadament sanes i il·lustratives les respostes i les reaccions que aquella trobada ha generat en formacions com ara Esquerra, Iniciativa, Convergència o les mateixes CUP. Unes reaccions centrades, majoritàriament, en la necessitat de no limitar el dret a l’expressió democràtica de la societat catalana.

Efectivament, el dret a decidir en una consulta és el centre d’atenció i de reivindicació que esdevé denominador comú d’aquelles formacions polítiques catalanes no sucursalistes i esdevé, essencialment, una bona mostra del tarannà cívic, pacífic i democràtic del procés polític que vivim.

És, doncs, una aposta per la radicalitat democràtica i no ens podem permetre cap maniobra o manipulació que limiti o desdibuixi la resposta del conjunt d’una societat. Estem d’acord, doncs. Ara bé, assumint totes aquestes prèvies, com pot ser que perdem ni un segon del nostre temps ni un bri de la nostra energia en una qüestió tan simple, clara i diàfana com és la redacció de la pregunta? Perquè si aquest procés que vivim té realment valor és perquè la batalla de les idees -i també la terminològica- ja l’hem guanyat. Del que parlem i el que situem al centre del debat polític és la independència, i és sobre aquesta qüestió que cal preguntar; és sobre aquesta qüestió que la societat pot respondre afirmativament, negativament o abstenir-se’n.

A qui fa por que la societat catalana opini?”

Les derivades d’aquesta qüestió són exactament això: derivades. Parlarem d’Europa, de la Unió Europa, de com exercim la nostra solidaritat, d’aposta bilaterals i multilaterals, d’incidència en organismes internacionals… d’allò que calgui, però només podrem parlar del model de societat que volem l’endemà d’haver decidit i definit, clarament, el nostre estatus polític.

La recerca dels grisos i els matisos enriqueixen l’ésser humà, és cert. Però hi ha qüestions que no admeten mitges tintes i la nostra identitat política i el nostre futur polític en són dos exemples clars. Una pregunta clara només pot incomodar els mateixos a qui incomoda el dret a decidir i, per tant, la pròpia democràcia.

No en siguem còmplices. Una pregunta clara per a una societat adulta que l’ha reclamat amb insistència en les dues darreres grans mobilitzacions que van tenir lloc l’11 de setembre d’aquest any i l’11 de setembre de 2012. Manifestacions on la demanda unànime era pel dret a votar, per l’Estat propi, per la independència. Aquells manifestants no demanaven als representants polítics una pregunta per acontentar tothom sinó que fes possible una consulta per definir l’estatus polític que ens cal. Per triar, en definitiva, entre el model on ens hem mirat d’esdevenir durant el dels darrers trenta anys o un de nou que s’adigui amb les aspiracions majoritàries d’una societat adulta, il·lusionada i, sobretot, desacomplexada en la forma i en el fons.

Perquè, al capdavall, a qui fa por que la societat catalana opini?

Article publicat a Tribuna.cat: http://www.tribuna.cat/opinio/politica/una-pregunta-clara-20-11-2013.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s