Tercera Via?

Una de les principals transformacions polítiques que ha viscut aquest país en aquest període de transició nacional es refereix a la impossibilitat d’adoptar un posicionament polític neutre davant dels reptes polítics, econòmics i socials que abordem.

359px-Vias_de_tren_(4677963642)Comptem amb una majoria social activa, extremadament activa, que esperona els nostres representats polítics i que ens ha permès concretar la nostra aposta política fins a tenir una data i una pregunta concreta sobre el futur de Catalunya. La torna, és clar, és un unionisme que s’ha vist obligat a abandonar l’aparent indiferència per refermar arguments (sic!) en contra de la independència tot atiant el discurs de la por fonamentat -i aquest no és un fet menor- en posicionaments predemocràticsquan no directament antidemocràtics.

És des d’aquesta perspectiva que cal entendre el gir del PSC que tot i haver anunciat a l’inicid’aquest legislatura la seva voluntat d’abstenir-se en tot allò que tingués a veure amb el dret a votar i el referèndum d’independència s’ha desplaçat cap al no rotund fins i tot en aquelles apostes polítiques que pretenen respectar el marc legal actual com és la proposta de transferència del 150.2.

El fet que el conjunt d’una societat es vegi interpel·lada per una qüestió política de magnitud és una molt bona notícia. I ho és més, encara, si observem una tendència de les societats europees a allunyar-se de l’acció política com a mitjà de transformació social.

En aquest marc de compromís polític sorprèn encara algun discurs aïllat propugnant una ignota tercera via de pacte federalista amb l’Estat. (Una prèvia: el pas previ imprescindible per federar-se és la condició d’Estat amb totes les atribucions que això comporta ja que és només des de la sobirania hom pot federar-se amb qui ho desitgi.) Dit això, però, hom troba a faltar un element imprescindible per parlat de federació: qui vol federar-se des d’Espanya?

Perquè per molt que se n’ompli la boca no serà el PSOE de Rubacalba que es permet de dir que es pot parlar de tot menys de l’autodeterminació de una parte (més sic!) d’Espanya. Comencem i ja hem acabat, oi?

I tampoc no serà el PP que sembla reivindicar el pitjor estil de la dictadura legislant en contra del català a l’ensenyament, prohibint l’emissió d’un canal de ràdio en ple segle XXI i reivindicant l’absurd quan reclama limitar el dret a votar que és l’expressió democràtica per excel·lència.

Que al País Valencià emeten de fa anys ràdios en rus i en anglès i que no molesten el govern de Fabra ja ho sabíem; que un cert PSC és una nosa pel PSOE de Rubalcaba ha quedat prou clar; el que sorprèn encara és haver d’escoltar noms de la vella guàrdia política i empresarial de casa nostra reclamant i apostant per la tercera via. Per bé que tinc la sospita que quan en parlen en el fons volen dir ‘que res no canviï que a nosaltres ens ha anat força bé fins ara’.

Publicat a e-notícies: http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/tercera-via-82517.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s