El silenci per la independència

Ens agrada xerrar. Som un país xerraire. Dins de cadascú de nosaltres hi ha un entrenador del Barça, un president del Govern, un expert en obres públiques i un visionari a pilota passada.
És una característica del conjunt de la nostra societat i tradicionalment ha estat una característica que ha amarat els cercles independentistes. De forma paral·lela a una feina decidida, imprescindible -i en segons quins moments molt minoritària- durant anys hem escoltat les proclames més abrandades i les propostes més descabellades. Ens agrada xerrar.
Però eren temps de lligues menors i d’estadis amb terra de sorra i ara juguem a primera divisió, ens observen des de les tribunes de mig món, ens escolten els qui no volen que guanyem i ens hi juguem molt. I per molt que ens agradi xerrar potser toca començar a gestionar amb intel·ligència els nostres silencis.
Des de la persona que fa de voluntària a l’ANC fins al màxims responsable d’una institució pública o privada cal tenir en compte que ens observen, ens escolten i ens llegeixen. Ara, com mai, el millor servei és el que fem i no pas el que expliquem.
És lícit i legítim -i és propi de la condició humana- aspirar al reconeixement per la feina que fem i realitzem. Però ara, com deia aquell, no toca. Toca treballar, toca ser tossuts i toca ser prou silents i prou intel·ligents com per no oferir una dada més ni una informació més de la que sigui estrictament necessària a cada trobada, conversa, correu o missatge de text.
No fa gaire, en el decurs d’una trobada confidencial en un país amic, un dels assistents va demanar a tots els participants d’apagar el mòbil. I precisament va ser l’altre participant català qui va fer un comentari burleta. La resposta del nostre hoste va ser demolidora: ‘Vosaltres hauríeu de ser els primers interessats a vetllar per la seguretat de les vostres trobades.’
No es tracta d’exagerar res ni de jugar a agents secrets però davant l’evidència que ens observen val la pena ser mínimament cauts. I sí, clar, esperarem que arribi el dia en què explicarem el ‘jo vaig fer’ i el ‘jo hi era’ amb la tranquil·litat de poder fer-ho amb regust de victòria.

Article publicat a: http://in.directe.cat/victor-terradellas/blog/11741

/el-silenci-per-la-independencia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s