Una victòria diferent (i garantida)

Sembla com si de cop i volta tothom descobrís que els temps han canviat -tots: els socials, és clar, però els polítics i econòmics tant com els primers- i vivim una mena de cursa estranya en la que no veiem gaires canvis però escoltem parlar de canvis i transformacions cada dia deu vegades. Parole, parole, parole… que diu la cançó.

I no és que no tingui clar aquest temps de canvis sinó que tinc molt clar l’eix que l’ha provocat: l’eix nacional. I tinc molt clar també qui garanteix aquest canvi, en l’àmbit institucional, que avança de forma imparable: tots els partits del Parlament de Catalunya a favor del dret a decidir, amb el lideratge de CiU i del President Mas al capdavant del Govern, i amb el suport incondicional d’Esquerra. Precisament les dues forces polítiques, juntament amb ICV i les CUP, que millor han interpretat l’evolució col·lectiva de la societat catalana. Només així s’entén un partit, CiU, que ha convertit una demanda en clau estatal i no rupturista -el pacte fiscal- en un clam per la independència, és a dir, l’assoliment d’un nou statu quo. I només així s’entén que Esquerra abandonés les inèrcies tripartites, pactés amb Convergència i recuperés, de forma clara i evident, la confiança dels seus electors. I només així s’entén la complicitat amb el repte del 9N d’un partit com ICV sovint més preocupat per altres temes que per aquell que li garenteix els mitjans per fer-los possible. I, finalment, només així s’entén que un partit, com les CUP, a les antípodes d’Unió hagi entès que per assolir allò que demanden necessiten l’estructura d’Estat que la societat vol aconseguir.

Sí que hi té a veure, i molt, el lideratge governamental del president Mas amb CiU al seu costat, la figura d’Oriol Junqueras com a líder indiscutit d’Esquerra, el saber llegir a la societat catalana de Joan Herrera o el rigor i coherència de les CUP en el seu conjunt. Però parlem, sobretot, de la capacitat de tots ells d’entendre, interioritzar i transmetre el sentir majoritari d’una societat que reclama la recerca del mínim comú múltiple per fer possible un avenç polític necessari.

Per això, quan parlem de transformacions polítiques parlem de fer allò que no hem fet mai, ni hem tingut prou des de 1714 el catalans: sentit d’Estat; i parlem de fer-ho coneixent la trajectòria de tothom qui hi participa. Per això em genera confiança l’entesa d’un Govern de Convergència amb Esquerra, acompanyats, en el dret a decidir, per aquests altres grups polítics, conscients dels encerts i errors passats. I per això recelo d’aparicions messiàniques que és difícil saber com es configuraran en l’exercici del poder o de la representació parlamentària o local.

IMG_0443

Tots volem exercir el dret a votar el 9N, sigui mitjançant un acord amb l’Estat, avui per avui impossible, sigui mitjançant una llei catalana com serà la llei de consultes. Ambdues legals, per cert (cal remarcar-ho per aquells que busquen l’excusa de la legalitat). Però som conscients, també, que possiblement Espanya, el Govern d’Espanya, serà com sempre i farà el de sempre. Per això hem de cercar nous escenaris i aquest no passen per altre lloc que per unes eleccions. Per unes eleccions que els partits pel dret a decidir convertiran en comicis de caràcter plebiscitari. Quan i com fer-les és el quid de la qüestió. El primer trimestre del 2015? I si les fem coincidir amb les municipals? Us imagineu que seguim mantenint -és el que hauríem de fer- aquest sentit d’Estat a què ens referíem una mica més amunt i que ja vàrem posar en pràctica el proppassat mes de desembre acordant data i pregunta? Us imagineu que ens presentem com a unitat nacional amb l’únic punt constituent del sí/si? Voleu xifres del possible resultat? Us les donaré: 900 municipis -Cap i casal, inclòs-, 41 consells comarcals, 4 diputacions i el mateix Govern. Aquesta és la força d’un acord polític extraordinari per a un moment polític extraordinari. Clar que hi voldríem afegir els socialistes de Catalunya i qualsevol grup polític que estigui d’acord amb el dret a decidir i, millor encara, si està d’acord amb la necessitat d’establir Catalunya com a nou Estat d’Europa. Un Estat entès com l’eina imprescindible per garantir l’estat del benestar amb estàndards nordeuropeus, perquè els nostres fills i els nostres néts gaudeixin, en solidaritat amb altres indrets europeus, de la llibertat política, social i econòmica a que sempre hem aspirat.

Creieu que Europa i el món dubtarien un sol instant a reconèixer una evidència com aquesta? No podrien.

I ho recordem ara perquè tot i mantenir la vista posada en el 9N, aquesta és la nostra prioritat, sabem que la nostra partida es jugarà més enllà. Sabem que serà una data significativa però sabem, també, que ens cal pensar en l’endemà i en els dies que seguiran. Per això parlem ja d’unes eleccions i per això ens convé saber qui són els aliats. No els aliats d’un o altre partit sinó els aliats d’aquest repte de primera magnitud que tenim plantejat com a societat, com a nació.

Repeteixo, ens agradaria i seguirem treballant pel referèndum o la consulta del 9N. Perquè ens agradaria que Espanya fos aquell país que volia ajudar a construir el catalanisme polític des de Prat de la Riba: democràtic, modern i avançat. Però no n’hem sabut prou o ells, l’elit espanyola, no n’ha volgut aprendre. Depenent de l’escenari i l’actuació del 9N, si no fos possible o no es realitzés en tota la dimensió necessària, té sentit proposar, coincidint amb les eleccions municipals, unes eleccions de caràcter plebiscitari amb una coalició que tingui la garantia de comptar les seves candidatures per victòries. Té sentit perquè aplana l’escena nacional i perquè evidencia en el camp internacional una voluntat majoritària, cívica, festiva i consolidada arreu del territori i expressada de la forma més democràtica possible.

Cap instància, organisme o organització internacional pot posar en dubte un resultat com aquest. A alguns actors internacionals els podrà fer més o menys gràcia i hi podran estar més o menys d’acord, però aportarà un plus de legitimitat democràtica i de participació social que esdevindrà, podria esdevenir, la nostra millor presentació arreu.

CiU, ERC, ICV i les CUP aposten per la democràcia i aposten pel doble Sí. Si creuen el que diuen i el que diuen és realment el que és més important per ells i saben, a més, que això és el més important pels ciutadans de Catalunya, té tot el sentit del món que dins i fora de les nostres fronteres esdevinguin, esdevinguem, el partit del Sí/Sí. Encoratjo, doncs, a la societat civil catalana, principal protagonista d’aquest procés, encapçalada per Òmnium Cultural i l’ANC, que des d’avui treballin per aconseguir la unitat. Que des d’avui treballin per que esdevinguin, esdevinguem el partit del Sí/Sí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s