Mal que els pesi: pacífic, cívic i democràtic

Quan sóc a Barcelona em toca travessar sovint el carrer Mallorca a l’alçada de Roger de Llúria. És un paisatge amable que en darrerament es veu alterat de forma quotidiana per la fortificació hiperbòlica de l’edifici seu de la delegación del gobierno (espanyol) ocupada –és un dir, ja m’entendran- per la Sra. Llanos de Luna.

15189399966_cebb75387f_nJa em va sorprendre que l’11 de setembre el mateix edifici comptés amb un dispositiu que em va semblar fora de lloc abans de la V i que encara em va semblar més ridícul després de la lliçó de civisme, reivindicació i democràcia impartida pels gairebé dos milions de persones que hi van participar.

Unes setmanes després, hem sabut de la temptativa d’acampada d’un grup de manifestants poc després de la suspensió cautelar de la Llei de Consultes. Més enllà de la manca de permisos i d’una ocupació no prevista de la via pública, també sabem que era una mobilització pacífica que pràcticament no va causar cap aldarull i que en tot cas, va se resolta pels Mossos d’Esquadra i que no va comptar amb cap intervenció per part de la policia nacional (espanyola) que hi havia desplegada.

Malgrat tot, el dispositiu es manté: fins a deu furgonetes policials a la vorera i policies fent guàrdia a peu dret a tot el perímetre de l’edifici. És una imatge absurda que no es correspon amb la realitat d’una població catalana i d’una societat civil organitzada que ha demostrat que la seva capacitat de mobilització només es veu superada pels nivells de civisme de tots els qui participem a les diferents manifestacions que han tingut lloc aquests darrers anys i que, com a tals, són reconegudes i admirades arreu del món.

En contraposició, escoltem un ministre de l’interior (espanyol), Jorge Fernandez Díaz, espantant amb relacions grotesques amb els fets del 6 d’octubre de 1934, i un president i una vicepresidenta (espanyols) que repeteixen el mantra de la divisió i de l’enfrontament a causa, insisteixen, del procés d’autodeterminació que viu Catalunya.

Però la realitat és la que és. Per molt que despleguin efectius policials, per molt que utilitzin la retòrica bèl·lica, assistim a un procés cívic, pacífic i democràtic inèdit al món que no cau ni vol caure en cap provocació, ni té cap intenció de respondre a la desraó més que amb raons democràtiques, legítimes i determinades.

Hem sabut lligar aquesta determinació col·lectiva amb un repte polític de primera magnitud que al mateix temps han sabut interioritzar la immensa majoria de la classe política, el conjunt del Govern i la pràctica totalitat dels governs locals de Catalunya. I ha estat possible, insisteixo, gràcies a un procés cívic, pacífic i democràtic.

Que despleguin el que els sembli on els plagui però ja els avancem que el més semblant a una porra que trobaran seran més de nou-centes vares d’alcalde alçades com a símbol de democràcia i representació popular corejant crits a favor de la independència. Ara bé, un dia o altre hauran de sortir del seu palau fortificat i assumir la realitat política de Catalunya.

Article publicat a: http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/a-desgrat-seu-pacific-civic-i-democratic-88914.html

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s