L’acord (o quan la por canvia de bàndol)

Algunes persones fa massa anys que transitem pels viaranys de l’independentisme com per angoixar-nos per un desencontre puntual. I la trajectòria no és una menció menor: si fa vint o trenta anys érem conscients de la nostra minoria, ara que ens sabem integrants d’una majoria social sabem el valor i les capacitats que ens atorga aquesta posició dominant.

Però no és només això. És que tenim president. President de Catalunya. Un president a qui li passa una mica com els esportistes catalans quan són mencionats per la televisió pública espanyola: quan guanyen són espanyols i quan fan figa són catalans. Quan es demostra el seu encert és el president de Catalunya i quan se li inventen fracassos és el president de Convergència. Quedi clar: és el president de Catalunya convençut de liderar i culminar aquest procés de transició nacional.

Aquestes darreres setmanes hem estat testimonis de tota mena d’auguris devastadors per al president Mas en tant que cara visible d’aquest procés. I sí, ens hem cansat d’escoltar com el president de Convergència assistia al seu propi declivi. Els cors de la por relataven com el procés feia aigües mentre a la riba nord icetes, camachos, ciudadanos i altres espècies demofòbiques aplaudien i, a la riba sud, moncloes, ferraz i gènoves immortalitzaven el naufragi amb l’ajuda inestimable de la premsa lliure (d’objectivitat).

El resultat, ja ho sabem, és que la realitat s’imposa: la determinació majoritària de la societat catalana encaixa i es coordina amb la majoria política d’aquest país, escenefica aquest encaix amb els principals representants de la societat civil organitzada implicada en el procés i neix un nou acord que referma el caràcter cívic, pacífic, democràtic i determinat d’aquest repte col•lectiu que hem assumit.

En poques hores el somriure ha canviat de bàndol i la por també. Una por estranya a l’Europa del segle XXI perquè és la por a la democràcia, a escoltar el parer de les persones, al diàleg i l’acord com a única via per a la resolució de conflictes.

No és moment de retrets ni de recordatoris amargs de vol gallinaci, però hem de tenir clar que aquesta setmana hem afegit una nova fita a aquesta col•lecció preciosa d’assoliments que hem vist créixer des de l’any 2010 i que ara ens semblava orfe des del 9N. Un nou acord que ens impulsa com a país a cop de democràcia.

El dia mateix de l’acord vaig fer una piulada en què deia ‘Junts som imparables’. Ja ho veieu, ja ho veuran.

Article publicat a: http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/lacord-o-quan-la-por-canvia-de-bandol-91347.html

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s