Una perspectiva necessària

El mes de maig va començar amb una bona notícia arribada de Nigèria: prop de 1000 dones, nenes i nadons, alliberades en tres operacions militars al bosc de Sambisa, a l’Estat de Borno.

Pocs dies després, aquestes dones van arribar als camps de desplaçats de la regió nord-est, Adamawa, i allà va saltar la notícia: el doctor Babatunde Osotimehin, director executiu del Fons de Població de les Nacions Unides, comunicava oficialment que almenys 214 dones i nenes estaven embarassades: “Algunes estan visiblement embarassades i d’altres han donat positiu en les proves”.

L’embaràs, però, només era la confirmació de la tortura continuada a què havien estat sotmeses durant el seu captiveri. De fet, totes elles requerien atenció mèdica i psicològica urgent i especialitzada degut a l’enorme estrès a què havien estat sotmeses.

El comunicat del Dr. Osotimehin va ser el començament de notícies més o menys rigoroses o grogues que explicaven com les havien convertit durant sis mesos en esclaves sexuals i com havia assassinat davant seu pares, fills, marits i germans. Vam saber que moltes d’elles havien mort a causa de les violacions, la gana o la set. Fins el mateix dia del seu alliberament en què en els seus captors van mirar de lapidar-les abans no fossin alliberades.

Us he evitat els detalls més escabrosos però he volgut anar una mica més enllà de les “nenes segrestades” perquè quan parlem de Boko Haram parlem d’això. De violència indiscriminada i d’una estratègia de brutalitat orientada al feminicidi.

Un informe recent d’Amnistia Internacional explica que fins a 2.000 dones i nenes han estat segrestades per Boko Haram en l’últim any, utilitzades per aquest grup armat com a esclaves sexuals, cuineres, obligades a casar-se amb els combatents o bé venudes per a matrimonis forçosos. I entre tantes xifres que fan fredat ens costa entendre la dimensió de tragèdia humanitària que té, per exemple, que encara no es tinguin notícies de les 219 nenes de l’escola Chibok que van ser segrestades l’abril del 2014.

I Nigèria no és l’excepció brutal en un mapa global. Al món hi ha pobresa i hi ha repressió però la repressió i la pobresa massa sovint i en percentatges massa elevats tenen rostre i nom de dona.

No hi ha tradició cultural ni religiosa que pugui emparar aquesta violència. No hi ha cap justificació per no enfrontar-s’hi directament, denunciar-la i treballar-hi en contra. Això, precisament, fa el Pla Director 2015-2018 que ha aprovat l’Agència Catalana de Cooperació i és una bona eina que per millorar la perspectiva i la visió de gènere del conjunt de les polítiques públiques d’aquest país i les del conjunt del sector.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s