Del bipartidisme a la independència

És un fet que del 27S fins ara ho podríem haver fet millor. També ho és que lamentar-nos no serveix de res i que el destí ens situa, novament, en una situació d’avantatge.

A Catalunya perquè si aconseguim que el sentit d’Estat i l’assumpció de moment històric s’imposi en les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, tindrem acord per a un nou Govern abans no acabi l’any. I malgrat el temps transcorregut i les tensions viscudes caldrà recordar que és el primer Govern que compta amb el suport d’un Parlament amb 72 diputats a favor de la independència.

I tindrem, també, una situació d’avantatge a l’Estat si atenem als més que probables resultats electorals amb què hauran de lidiar les espanyes a partir de dilluns vinent.

Sembla que l’arquitectura política, econòmica i mediàtica de l’Estat ha assumit la fi del bipartidisme però dubto que hagin entès les implicacions d’aquesta fi. Diumenge al vespre descobriran que els calen aritmètiques impossibles per mirar de formar govern. No és només la fi del torn de partits, sinó que és l’inici d’una nova etapa en què les quatre formacions -les dues tradicionals, PP i PSOE, i les dues emergents, Podemos i C’s- es reparteixen amb certes variacions el 80% dels vots emesos.

Un repartiment massa equitatiu i que dificulta que cap de les dues aliances ‘naturals’ per formar govern -PP+C’s i PSOE+Podemos-, siguin suficients per obtenir majoria parlamentària a no ser que facin allò que molts d’ells tant han criticat: tripartits sense altra lògica política que no sigui ocupar cadires. Una situació prou incerta com per fer repensar tant a Podemos com a C´s l’idoneïtat de cremar la pròpia marca per accedir o donar suport a un govern feble i amb poc marge de maniobra.

Aquest mapa pot propiciar la inhibició d’aquests dues forces i l’enrocament dels partits tradicionals. En qualsevol d’aquests casos un mateix resultat: incapacitat de formar govern i, en el millor de les hipòtesis, establiment d’un govern feble i dividit.

La suma d’un i altre escenari situen Catalunya en una posició idònia, tant dins com fora del Principat, per posar en marxa el darrer cicle del procés d’independència. Un govern fort i determinat a Catalunya enfrontat a un govern feble o al desgovern de l’Estat, per bé que amb la capacitat intacta per retallar i tancar l’aixeta molt més enllà del que ha fet fins ara.

I a l’exterior també jugarem amb avantatge perquè aquells que creuen que des de les principals cancelleries del món es forçarà l’Estat a fer una oferta, no compten amb les dificultats per trobar un interlocutor governamental espanyol vàlid, primer, per acceptar fer l’oferta i, després, per fer-la.

És per això que no tindrem els 18 mesos previstos per fer aquesta darrera desconnexió i precisament per això ens abocarem a curt termini a la declaració unilateral d’independència com a única opció possible davant les previsibles i reiterades negatives a qualsevol proposta de negociació. A més, tal i com ja vaig escriure des d’aquesta mateixa Tribuna, el paper de les CUP no només no serà d’aturador sinó que esdevindrà garant i accelerador del procés.

Fa tres mesos que patim pel temps i per la il·lusió que tenim la sensació d’haver perdut. Recuperarem el temps i recupereu, sobretot, la il·lusió. Perquè la incertesa ha canviat de bàndol i se’ns gira feina. Molta. La que fa tres segles estem esperant poder fer.

Víctor Terradellas i Maré

Article publicat a: http://www.tribuna.cat/opinio/politica-catalana/del-bipartidisme-a-la-independencia-18-12-2015.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s