Alliberament nacional i diversitat política

IMG_3154

 

La política europea del segle XXI ha significat la fi dels grans blocs hegemònics. La suma d’una profunda crisi social i econòmica ha evidenciat la incapacitat de les socialdemocràcies del continent per a oferir respostes sòlides i, al mateix temps, ha mostrat la pitjor cara de les polítiques neoliberals i demòcrata-cristianes que, amb alguna excepció, es tornen més populistes i ultraconservadores. Ambdós factors han provocat l’eclosió de grups d’esquerra, dreta, extrema esquerra i dreta extrema que han plantejat nous reptes a la ciutadania europea. Reptes democràtics col·lectius, òbviament, però també reptes polítics concrets sobre la viabilitat de formacions polítiques aparentment sòlides fa només vint-i-cinc anys.

A tota Europa? No. Existeix una Europa de les Nacions conscient que per a ser un actor global ha d’abordar de forma ineludible la via federal i aquesta només serà possible en base a la unió de petits estats nacions, excloent Alemanya que ja disposa d’un federalisme bastant pur, els Landers. En aquesta Europa de les nacions, en aquells escenaris on existeixen forces polítiques que han explicitat el seu compromís amb el procés d’alliberament nacional del seu país, aquestes forces han vist una mica alterat el recolzament electoral del qual gaudeixen. És un fet a Euskal Herria, és un fet a Escòcia, a Flandes i ho és, també, a Catalunya.

Això no significa que en aquests quatre escenaris europeus paradigmàtics no existeixi un canvi en la correlació de forces polítiques -alerta, hem d’estar molt atents- sinó que aquelles que aposten per construir una alternativa democràtica a favor de la independència mantenen el suport de la societat a la qual serveixen i, paral·lelament, aquest projecte polític es converteix en un element catalitzador en pro de la gestió de la diversitat política que hem d’afrontar.

A Catalunya, aquesta gestió de la diversitat política es va viure i es viu amb claredat abans i després dels comicis del 27S. En el període previ a les eleccions -i després de perdre uns mesos preciosos, això sí- vam ser testimonis de com la pressió social de l’independentisme i el lideratge d’Artur Mas, juntament amb la societat civil organitzada, donaven com a resultat la candidatura de confluència de Junts pel Sí. Una candidatura, molt transversal ideològicament, abraçada per destacadíssimes personalitats de la societat civil catalana, de Convergència, d’Esquerra i de formacions i agrupacions polítiques que van entendre que més enllà de la diversitat ideològica existia el repte d’aconseguir un Estat propi per protegir, mantenir i augmentar un estat del benestar més que possible gràcies a l’esforç del conjunt de la ciutadania catalana.

La no incorporació de la CUP a aquesta confluència no s’ha d’interpretar -jo no l’interpreto- com el desmarcatge d’aquesta estratègia sinó com un complement. M’explico. La incorporació de la CUP a Junts pel Sí hauria deixat una bretxa enorme perquè l’esquerra unionista o reformista hagués sumat vots als comicis del 27S. Marcant distàncies amb Junts pel Sí, la CUP va cobrir aquest flanc i els fets posteriors demostren la necessitat de cada vot aconseguit per poder establir, tres mesos després de les eleccions, un pacte d’estabilitat parlamentària que va propiciar el Govern del President Puigdemont.

Sovint sentim que la confluència de Junts pel Sí, de la CUP -que no deixa de ser una altra confluència d’actors polítics-, i el propi pacte d’estabilitat parlamentària, són pactes contra natura. És un anàlisi radicalment fals i interessat. Precisament és la capacitat de sumar tradicions polítiques diferents, la capacitat de dialogar entre elles i la capacitat d’arribar a acords, el que permet sondejar escenaris polítics futurs en els quals la independència sigui una realitat política i no un esquer circumstancial.

La pròpia pràctica de la gestió política de la diversitat ja és, per si mateixa, un exercici d’Estat. Tots els Estats democràtics que os pugueu imaginar assumeixen la diversitat ideològica com una característica més, imprescindible, de la seva personalitat nacional. Assumir-la ja abans de constituir políticament l’Estat propi és una garantia i un clar avís per a navegants: anem de debò.

La paradoxa actual -i la que observem sense ni un bri de burla- és que aquesta acció política d’enorme calat que té lloc a Catalunya coincideix en el temps amb el sainet gairebé còmic sobre la recerca d’acords polítics per a l’establiment d’un nou govern a Espanya. No és una paradoxa menor perquè la incapacitat d’acord reflexa una clara incapacitat en la gestió de la diversitat política que ha arribat a l’Estat espanyol per a quedar-s’hi.

La incapacitat de socialistes i populars per entendre el nou moment polític i els vells raonaments de les forces aparentment noves que han irromput al mapa estatal dibuixen un escenari de futur incert i inestable. I, sobretot, posen en evidència la situació de pre-democràcia d’un Estat, l’espanyol, que sense haver resolt democràticament una suposada primera transició política (sic!) -de fet, l’establiment del règim del 78, en connivència amb les elits guanyadores del 39-, ha de fer els deures en una segona transició, en aquesta ocasió vertadera, per a la qual no està preparada ni l’arquitectura institucional de l’estat ni el propi pòsit polític viciat amb el que han de bregar.

La suma dels dos escenaris sembla propícia per al projecte que desenvolupem a Catalunya a favor de la independència. En qualsevol cas, podem assumir que mai a la història contemporània de Catalunya havíem viscut un moment tan propici per a la independència. Un moment que ens situa com a únics protagonistes i responsables del nostre futur.

És a dir, la victòria o la derrota serà nostra i només nostra.

Víctor Terradellas i Maré

http://www.berria.eus/paperekoa/1832/024/003/2016-04-17/askapen_nazionala_eta_aniztasun_politikoa.htm

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s