Monthly Archives: Agost 2016

Identitats a Europa: Riscs i Oportuitats

sopar-20160803

  • Moltes gràcies als amics del PSM, moltes gràcies Guillem, per organitzar aquesta trobada i per pensar que podia aportar algunes idees que us poden ser útils.
  • De fet faré exactament això, intentar deixar-vos algunes idees i propostes i, si us sembla, en acabar aquesta primera exposició encetem el diàleg. Finalment, és l’àgora on aprenen les persones, no pas en els monòlegs.
  • Em va semblar bona idea el títol de la xerrada perquè interconnecta qüestions aparentment allunyades (el Brexit, a la part europea més occidental) i la crisi dels refugiats (originada a la part més oriental del continent).
  • Una i altra qüestió, però, posen sobre la taula la qüestió de la identitat europea com a suma d’identitats. Sí, suma d’identitats: de llengües, cultures, tradicions…
  • I això no és una afirmació del Víctor Terradellas, que també, sinó que és exactament allò que ja reclamava i proposava, George Steiner, l’any 2005, en el seu llibre: “La idea d’Europa”: Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’.
  • Per això fa riure quan algú vol atacar el projecte polític català dient que ens allunya d’Europa quan, precisament, el que fa és recuperar el bo i millor del projecte europeu. Però anem a pams.
  • Perquè avui no us parlaré de com resoldre el repte que planteja el Brexit. Que sí, que en podem parlar en acabar i, sobretot, podem escoltar què en diu el bon amic i professor Guillem López Casasnovas. I sí, si em pregunteu per la vesant política crec que és una oportunitat.
  • Però sobretot mirarem de ser radicals, d’anar a l’arrel política d’aquests dues qüestions. I, per sorpresa nostra, rodarem el món i tornarem al Born (en aquest cas, al Born de Ciutadella).
  • I també podem parlar de com afrontar amb valentia la crisi dels refugiats -que també ens hi podríem estendre per experiència en aquesta qüestió al nostre continent i en d’altres…-. Però no, avui parlarem de casa nostra, la política local, de la nostra causa; la nació petita i la nació completa i de la nostra Europa, de l’Europa que volem, de l’Europa que necessitem i de la Europa que ens cal.
  • No se si me’n sortiré per que lligar aquestes tres realitats (local, nacional, supranacional) sembla fàcil però quan m’hi he posat m’ha costat.
  • Al final, el nostre ideal polític hauria de ser que allò que diem i defensem a escala local i nacional, estigués en consonància amb allò que els nostres representants polítics diuen i fan a escala continental. Alguna cosa no acaba de rutllar quan això no és així i, de fet, avui posem sobre la taula la necessitat de reclamar aquesta coherència política.
  • En tot cas us demano comprensió i torno a allò que us deia en començar: del monòleg potser no en sortirà gaire, però segur que del diàleg posterior en sorgirà l’aprenentatge.
  • Comencem per una pinzellada que em preocupa, i molt, i si voleu també com a provocació cara el debat posterior.
  • Fem un cop d’ull als pactes que hi han hagut darrerament, PSM/Podemos, BNG/Podemos, Bloc/Podemos…, fixeu-vos a Euskadi com ha minvat la força de EH Bildu. Pensem que aquestes aliances ens alimenten però hem d’estar amatents perquè potser el que fan és absorbir-nos. S’alimenten dels vots dels nacionalismes, que per ells també son perifèrics però són incapaços d’agafar cos península endins.
  • Només heu de mirar el mapa resultant dels comicis del 26J. L’única Espanya que vol transformar-se no és Espanya: és Euskadi i és Catalunya. La resta pràcticament monocolor del PP amb espurnes del PSOE.
  • Ens toca, com a mínim, vigilar per tal que allò que no va assolir el PSOE l’any 81, la uniformització de la península, ho facin ara els podemites diluint els nacionalismes.
  • Sé que les realitats son tossudes i que potser em direu que la confluència era l’única solució però alerta, potser la solució d’ara és el desastre del futur. Des de Catalunya no vinc pas per donar cap lliçó, però sí explicar-vos la nostra experiència: de la demagògia en fan art i, quan han de triar, sempre trien Espanya.
    • Un exemple: monarquia o república? A Podemos només veureu banderes republicanes durant les campanyes, als mítings, però la seva actuació política mai no ha posat en dubte la monarquia instaurada per Franco, mai. Encara més, quan cal es fan la foto amb el Borbó i li riuen les gràcies. Si més no, simptomàtic.
  • El repte polític que plantegem des de Catalunya és una gran oportunitat de ser, no per ser, que també, sinó perquè les generacions futures gaudeixin d’una millor qualitat de vida, d’un millor estat del benestar, i perquè conservin, sense tuteles, una llengua, una cultura i una tradició que volem nostres i patrimoni del món. Mai més minoritzades.
  • I aquesta és una opció profundament oberta: a la resta de la península, a Europa i al món! I sí, avui, aquí amb més sentit, des de la pàtria petita com a primer pas per construir la pàtria completa.
  • Perquè aquesta lluita nostra no és una lluita nova. Joan Crexells, a principis segle XX, oferia tres argumentacions. Em quedaré amb la tercera, feia referència a les balances fiscals ( per cert en Guillem també ens podria donar una bona lliçó d’això) i ens deia: UN 11% SERVEIX EL 23%. Es centrava en les balances fiscals interiors de l’Estat espanyol i explicava que Catalunya, amb un 11% de tota la població de l’estat, subministrava el 23% dels ingressos. Els Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. Això, deia, «significa que, si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat espanyol. (i reblava) I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els podria atendre amb un 50% més».
  • Una vegada més, doncs, no parlem de cap nova situació sinó de redefinir els projectes polítics perquè entenguin, realment, quina és la realitat espanyola i com ha de respondre -en el nostra cas- la realitat política catalana, per transformar-se i construir una nova legalitat al servei de la societat.
  • I ara, si us sembla, anem cap a Europa. I parlem d’Europa amb tota la modèstia però també amb tot el convenciment, perquè estem proposant un espai polític amb les eines necessàries i amb les garanties democràtiques que requereix afrontar des del Brexit fins a la intervenció a Síria des d’una perspectiva europea de resolució de conflictes.
  • Seria, si m’ho permeteu vosaltres i el mateix George Steiner, el que jo anomeno La (nova) idea d’Europa: l’Europa glocal-.
  • Quan l’any 1961 el filòsof canadenc Marshall McLuhan es referia per primera vegada a la vila global (global village) difícilment podia imaginar com anticipava un concepte, la globalització, que havia de canviar el conjunt del planeta.
  • McLuhan parlava d’aquesta vila global i la vinculava al naixement dels mitjans de comunicació electrònics. Però la realitat ha anat molt més enllà dels mitjans. L’ésser telemàtic, i les xarxes digitals de dimensió global, han superat fa temps l’àmbit concret dels media i dibuixa sense pudor un nou món amb noves estructures socials, econòmiques i, és clar, polítiques.
  • L’estructura política dels Estats havia restat gairebé immutable des de la Revolució Francesa. El model d’Estat-nació ha fet fortuna durant prop de dos segles al món occidental (i va ser imposada amb poca angúnia arreu del planeta en l’etapa postcolonial). Fins ara.
  • És evident que els Estats continuaran sent elements principals, indispensables i indiscutibles a l’escena internacional. Però alguns hauran de mutar poc, d’altres molt i, finalment, alguns hauran de desaparèixer per a deixar pas a nous subjectes polítics de mida i capacitats idònies per encarar els reptes d’aquest món definitivament globalitzat.
  • Simplificant, observem com la globalització ens ha demostrat i ensenyat dos models que encaren el futur amb cert optimisme: el dels grans Estats (Canadà, USA, Brasil, Sudàfrica, Índia, Xina o Rússia) i la dels petits estats (Holanda, Dinamarca, Àustria, Noruega, Israel, Irlanda o Suècia… i aviat Catalunya). Els primers són viables perquè s’autoabasteixen, tenen gran quantitat de recursos humans i disposen de recursos naturals; en gran mesura, per tant, depenen d’ells mateixos.
  • Els segons, els petits, també ho són per la seva proximitat a la ciutadania i l’agilitat amb què poden emmotllar, a cada moment, les polítiques econòmiques, socials, culturals, medi ambientals… Uns i altres apunten prou bé el futur d’Europa tal i com han demostrat en aquesta darrera gran crisi global.
  • Si el nostre continent vol ser actor en aquest món global li és necessari encarar, sense dilacions, la via federal. Evolucionar de l’actual Europa intergovernamental a l’Europa federal. Una via que només serà possible a partir d’Estats determinats, convençuts i sense que tinguin cap tipus d’angúnia a cedir poder a un ens supranacional. Avui, observem una Europa intergovernamental depenent d’Estats que podríem definir, a dia d’avui, com a mitjans: jacobins -com Espanya i França- o centralistes -com Itàlia-.
  • Excloem Alemanya perquè no té res a veure ni amb els Estats jacobins ni amb els centralistes. La seva estructura econòmica i administrativa ja està preparada per al nou món que arriba. Però els tres primers que hem mencionat -França, Espanya i Itàlia- no tenen capacitat ni mitjans per lluitar per ells mateixos amb els grans actors globals -recursos humans limitats i recursos naturals pràcticament inexistents- ni amb els petits, pel fet de comptar amb models administratius i funcionarials que els allunyen de la ciutadania i els fan excessivament rígids a l’hora d’emprendre els canvis constants que demanda el món del segle XXI.
  • Una mida, doncs, que limita la seva pròpia supervivència. En dues paraules: excessivament burocratitzats.
  • Uns fets que confirmen els rànquings de països que periòdicament publiquen organitzacions tan diverses com l’FMI, el Banc Mundial o la CIA amb el World Factbook.
  • Dos exemples clars d’això que exposem. El primer, segons l’IDH, observem que dels 10 països de l’OCDE amb millor benestar econòmic segons criteris de prosperitat -PIB per càpita tenint en compte les diferències de preus als diferents països a l’hora de calcular el poder adquisitiu- i igualtat, nou són europeus i vuit dels que anomenem petits més l’excepció Alemanya. En aquest sentit, Crédit Suisse recordava l’agost de 2014 que els  països petits ocupen més de la meitat dels primers trenta països segons l’IDH. El segon exemple: la flexibilitat i agilitat d’Irlanda (país petit) contraposades a la burocratització i a la llunyania de la realitat d’Espanya. Irlanda ja s’ha superat del pitjor d’aquesta crisi mentre Espanya s’hi troba cada cop més enredada.
  • La finestra d’oportunitat per a Europa per ressorgir com a actor en el món global passa, com dèiem, per abandonar el sistema intergovernamental i fer una aposta decidida per un ordenament federal del continent.
  • Si Europa vol ser un actor fort i mantenir el seu model com a interlocució inevitable i alternativa a allò que projecten i ofereixen gegants com els Estats Units o la Xina, haurà d’apuntar la via federal.
  • Per fer-ho, Alemanya, els seus landers, han d’abandonar definitivament els complexes i el sentit de culpa que arrosseguen des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb més raó, ara, que els populismes i l’extrema dreta volen revifar a diferents punts d’Europa i fan de l’antieuropeïsme un signe d’identitat. L’Europa d’arrel local i vocació global necessita aquesta Alemanya que lideri, però no posseeixi, aquesta Europa glocal.
  • I això implica, per Alemanya, reconèixer i anticipar els nous actors que vindran.
  • Repetixo, sovint, que “Si Europa ha estat oportuna per Catalunya, Catalunya ara és oportuna per Europa… “I necessària”, com reblava el delegat del Govern català a París, l’amic Martí Anglada. Alemanya no ho pot perdre de vista.
  • Com us dia en començar George Steiner expressava en el seu llibre “La idea d’Europa”: ‘Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’. El lema europeu d’unitat en la diversitat ha de ser promogut i per això Catalunya serà oportuna i necessària com ho seran Escòcia, Euskal Herria o Flandes; i, posteriorment, bretons, corsos, venetins, valencians, mallorquins o menorquins…
  • Catalunya és un país modern, dinàmic, emprenedor i econòmicament fort. I la independència de Catalunya ha de ser observada, també, com un acte d’europeisme. La nació catalana pot ser un mirall al sud del nord, trencant dinàmiques i models d’altres països de la Mediterrània. Catalunya ha expressat sovint que en cas d’independència, assumiria la corresponent part del deute espanyol -un deute irrecuperable si es manté l’estatus polític actual- i, evidentment, seguiria sent, com ha estat des del primer dia, aportadora neta a la UE.
  • En paral·lel, des de Catalunya es podrien generar projectes d’enorme perspectiva europea, com un Fons Sobirà de Cooperació, dedicat en exclusiva a projectes concrets d’economia productiva i infraestructures a l’Estat espanyol limitats en import i temps. Un projecte europeu, sí, però també un projecte polític d’enorme simbolisme per com reflectiria el manteniment dels llaços entre la població espanyola i la catalana. Llaços que cal conservar i protegir, i que van des dels familiars fins els econòmics.
  • L’Europa glocal farà que ens retrobem i configurem com un ens polític amb capacitat per interlocutar amb tot el planeta i, alhora, atent i respectuós amb allò que som i hem esdevingut sempre.
  • Paradoxalment, aquest projecte aparentment modern recupera aquella idea d’Europa que van imaginar Schuman i Monnet, que la van definir com a la ‘unió voluntària de totes les ànimes europees’, la dels ciutadans, la de les nacions. I bandeja definitivament l’engendre de De Gaulle: l’Europa dels Estats.
  • Ara que coneixem la pitjor versió de la globalització, la que ho uniformitza tot, les societats europees reclamem l’arrelament a les realitats concretes de cada llengua i cada cultura. La quadratura del cercle, la pròpia complexitat europea, passa per esdevenir un actor global sense renunciar a cap de les dimensions locals de tots i cadascun dels europeus.
  • McLuhan va imaginar la vila global i ara tenim el repte de descobrir que no hi ha res més global que ser, exactament, allò que som i no pas allò que ens van imposar ser.
  • Vaig acabant: I quan parlem del dret a decidir i parlem del futur, i parlem dels nostres socis europeus, i parlem d’aquest mar que avui tenim a tocar i volem que deixi de ser cementiri dels nostres veïns, parlem exactament d’això: de decidir, també, de quina Europa volem ser ciutadans.
  • En començar us parlava del bon amic Guillem, reconegut per tots com un dels grans del món de l’economia. Ell sempre em diu que els economistes son grans historiadors però que no en saben prou per predir el futur.
  • Vull acabar amb uns mots, uns mots que, com l’economia, ens parlen del passat, de la nostra historia. Però aquests son, també, present i sobretot futur. Un futur col·lectiu que ens uneix i ens fa vius.
  • Ho faré amb paraules d’un poeta (de fet son ells qui sempre ens han salvat els mots), un poeta de casa, un poeta que estic convençut reconeixereu.
  • …Escàlums forts, ferm arjau
    i l’obra morta ben blanca,
    el nostre camí és de pau
    -rumb d’autònoma frisança
    per la nostra identitat-
    la nostra proa no talla
    més que cops de malvestat,
    d’hipocresia… Destrala
    fortalor de potentats
    i ofega’ls dins l’insondable!
    Vella lluita popular,
    els teus braons braus com pales,
    impulsin el navegar de Menorca,
    barca i pàtria.
  • Moltes gràcies!!!

Ciutadella, agost de 2016

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • Moltes gràcies als amics del PSM, moltes gràcies Guillem, per organitzar aquesta trobada i per pensar que podia aportar algunes idees que us poden ser útils.

 

  • De fet faré exactament això, intentar deixar-vos algunes idees i propostes i, si us sembla, en acabar aquesta primera exposició encetem el diàleg. Finalment, és l’àgora on aprenen les persones, no pas en els monòlegs.

 

  • Em va semblar bona idea el títol de la xerrada perquè interconnecta qüestions aparentment allunyades (el Brexit, a la part europea més occidental) i la crisi dels refugiats (originada a la part més oriental del continent).

 

  • Una i altra qüestió, però, posen sobre la taula la qüestió de la identitat europea com a suma d’identitats. Sí, suma d’identitats: de llengües, cultures, tradicions…

 

  • I això no és una afirmació del Víctor Terradellas, que també, sinó que és exactament allò que ja reclamava i proposava, George Steiner, l’any 2005, en el seu llibre: “La idea d’Europa”: Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’.

 

  • Per això fa riure quan algú vol atacar el projecte polític català dient que ens allunya d’Europa quan, precisament, el que fa és recuperar el bo i millor del projecte europeu. Però anem a pams.

 

  • Perquè avui no us parlaré de com resoldre el repte que planteja el Brexit. Que sí, que en podem parlar en acabar i, sobretot, podem escoltar què en diu el bon amic i professor Guillem López Casasnovas. I sí, si em pregunteu per la vesant política crec que és una oportunitat.

 

  • Però sobretot mirarem de ser radicals, d’anar a l’arrel política d’aquests dues qüestions. I, per sorpresa nostra, rodarem el món i tornarem al Born (en aquest cas, al Born de Ciutadella).

 

  • I també podem parlar de com afrontar amb valentia la crisi dels refugiats -que també ens hi podríem estendre per experiència en aquesta qüestió al nostre continent i en d’altres…-. Però no, avui parlarem de casa nostra, la política local, de la nostra causa; la nació petita i la nació completa i de la nostra Europa, de l’Europa que volem, de l’Europa que necessitem i de la Europa que ens cal.

 

  • No se si me’n sortiré per que lligar aquestes tres realitats (local, nacional, supranacional) sembla fàcil però quan m’hi he posat m’ha costat.

 

  • Al final, el nostre ideal polític hauria de ser que allò que diem i defensem a escala local i nacional, estigués en consonància amb allò que els nostres representants polítics diuen i fan a escala continental. Alguna cosa no acaba de rutllar quan això no és així i, de fet, avui posem sobre la taula la necessitat de reclamar aquesta coherència política.

 

  • En tot cas us demano comprensió i torno a allò que us deia en començar: del monòleg potser no en sortirà gaire, però segur que del diàleg posterior en sorgirà l’aprenentatge.

 

  • Comencem per una pinzellada que em preocupa, i molt, i si voleu també com a provocació cara el debat posterior.

 

  • Fem un cop d’ull als pactes que hi han hagut darrerament, PSM/Podemos, BNG/Podemos, Bloc/Podemos…, fixeu-vos a Euskadi com ha minvat la força de EH Bildu. Pensem que aquestes aliances ens alimenten però hem d’estar amatents perquè potser el que fan és absorbir-nos. S’alimenten dels vots dels nacionalismes, que per ells també son perifèrics però són incapaços d’agafar cos península endins.

 

  • Només heu de mirar el mapa resultant dels comicis del 26J. L’única Espanya que vol transformar-se no és Espanya: és Euskadi i és Catalunya. La resta pràcticament monocolor del PP amb espurnes del PSOE.

 

  • Ens toca, com a mínim, vigilar per tal que allò que no va assolir el PSOE l’any 81, la uniformització de la península, ho facin ara els podemites diluint els nacionalismes.

 

  • Sé que les realitats son tossudes i que potser em direu que la confluència era l’única solució però alerta, potser la solució d’ara és el desastre del futur. Des de Catalunya no vinc pas per donar cap lliçó, però sí explicar-vos la nostra experiència: de la demagògia en fan art i, quan han de triar, sempre trien Espanya.
    • Un exemple: monarquia o república? A Podemos només veureu banderes republicanes durant les campanyes, als mítings, però la seva actuació política mai no ha posat en dubte la monarquia instaurada per Franco, mai. Encara més, quan cal es fan la foto amb el Borbó i li riuen les gràcies. Si més no, simptomàtic.

 

  • El repte polític que plantegem des de Catalunya és una gran oportunitat de ser, no per ser, que tambn﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽el m esforç podem tenir sense obliar la solidaritat amb la resta de la peninsula, bar al somnié, sinó perquè les generacions futures gaudeixin d’una millor qualitat de vida, d’un millor estat del benestar, i perquè conservin, sense tuteles, una llengua, una cultura i una tradició que volem nostres i patrimoni del món. Mai més minoritzades.

 

  • I aquesta és una opció profundament oberta: a la resta de la península, a Europa i al món! I sí, avui, aquí amb més sentit, des de la pàtria petita com a primer pas per construir la pàtria completa.

 

  • Perquè aquesta lluita nostra no és una lluita nova. Joan Crexells, a principis segle XX, oferia tres argumentacions. Em quedaré amb la tercera, feia referència a les balances fiscals ( per cert en Guillem també ens podria donar una bona lliçó d’això) i ens deia: UN 11% SERVEIX EL 23%. Es centrava en les balances fiscals interiors de l’Estat espanyol i explicava que Catalunya, amb un 11% de tota la població de l’estat, subministrava el 23% dels ingressos. Els Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. Això, deia, «significa que, si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat espanyol. (i reblava) I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els podria atendre amb un 50% més».

 

  • Una vegada més, doncs, no parlem de cap nova situació sinó de redefinir els projectes polítics perquè entenguin, realment, quina és la realitat espanyola i com ha de respondre -en el nostra cas- la realitat política catalana, per transformar-se i construir una nova legalitat al servei de la societat.

 

  • I ara, si us sembla, anem cap a Europa. I parlem d’Europa amb tota la modèstia però també amb tot el convenciment, perquè estem proposant un espai polític amb les eines necessàries i amb les garanties democràtiques que requereix afrontar des del Brexit fins a la intervenció a Síria des d’una perspectiva europea de resolució de conflictes.

 

  • Seria, si m’ho permeteu vosaltres i el mateix George Steiner, el que jo anomeno La (nova) idea d’Europa: l’Europa glocal-.

 

  • Quan l’any 1961 el filòsof canadenc Marshall McLuhan es referia per primera vegada a la vila global (global village) difícilment podia imaginar com anticipava un concepte, la globalització, que havia de canviar el conjunt del planeta.

 

  • McLuhan parlava d’aquesta vila global i la vinculava al naixement dels mitjans de comunicació electrònics. Però la realitat ha anat molt més enllà dels mitjans. L’ésser telemàtic, i les xarxes digitals de dimensió global, han superat fa temps l’àmbit concret dels media i dibuixa sense pudor un nou món amb noves estructures socials, econòmiques i, és clar, polítiques.

 

  • L’estructura política dels Estats havia restat gairebé immutable des de la Revolució Francesa. El model d’Estat-nació ha fet fortuna durant prop de dos segles al món occidental (i va ser imposada amb poca angúnia arreu del planeta en l’etapa postcolonial). Fins ara.

 

  • És evident que els Estats continuaran sent elements principals, indispensables i indiscutibles a l’escena internacional. Però alguns hauran de mutar poc, d’altres molt i, finalment, alguns hauran de desaparèixer per a deixar pas a nous subjectes polítics de mida i capacitats idònies per encarar els reptes d’aquest món definitivament globalitzat.

 

  • Simplificant, observem com la globalització ens ha demostrat i ensenyat dos models que encaren el futur amb cert optimisme: el dels grans Estats (Canadà, USA, Brasil, Sudàfrica, Índia, Xina o Rússia) i la dels petits estats (Holanda, Dinamarca, Àustria, Noruega, Israel, Irlanda o Suècia… i aviat Catalunya). Els primers són viables perquè s’autoabasteixen, tenen gran quantitat de recursos humans i disposen de recursos naturals; en gran mesura, per tant, depenen d’ells mateixos.

 

  • Els segons, els petits, també ho són per la seva proximitat a la ciutadania i l’agilitat amb què poden emmotllar, a cada moment, les polítiques econòmiques, socials, culturals, medi ambientals… Uns i altres apunten prou bé el futur d’Europa tal i com han demostrat en aquesta darrera gran crisi global.

 

  • Si el nostre continent vol ser actor en aquest món global li és necessari encarar, sense dilacions, la via federal. Evolucionar de l’actual Europa intergovernamental a l’Europa federal. Una via que només serà possible a partir d’Estats determinats, convençuts i sense que tinguin cap tipus d’angúnia a cedir poder a un ens supranacional. Avui, observem una Europa intergovernamental depenent d’Estats que podríem definir, a dia d’avui, com a mitjans: jacobins -com Espanya i França- o centralistes -com Itàlia-.

 

  • Excloem Alemanya perquè no té res a veure ni amb els Estats jacobins ni amb els centralistes. La seva estructura econòmica i administrativa ja està preparada per al nou món que arriba. Però els tres primers que hem mencionat -França, Espanya i Itàlia- no tenen capacitat ni mitjans per lluitar per ells mateixos amb els grans actors globals -recursos humans limitats i recursos naturals pràcticament inexistents- ni amb els petits, pel fet de comptar amb models administratius i funcionarials que els allunyen de la ciutadania i els fan excessivament rígids a l’hora d’emprendre els canvis constants que demanda el món del segle XXI.

 

  • Una mida, doncs, que limita la seva pròpia supervivència. En dues paraules: excessivament burocratitzats.

 

  • Uns fets que confirmen els rànquings de països que periòdicament publiquen organitzacions tan diverses com l’FMI, el Banc Mundial o la CIA amb el World Factbook.

 

  • Dos exemples clars d’això que exposem. El primer, segons l’IDH, observem que dels 10 països de l’OCDE amb millor benestar econòmic segons criteris de prosperitat -PIB per càpita tenint en compte les diferències de preus als diferents països a l’hora de calcular el poder adquisitiu- i igualtat, nou són europeus i vuit dels que anomenem petits més l’excepció Alemanya. En aquest sentit, Crédit Suisse recordava l’agost de 2014 que els  països petits ocupen més de la meitat dels primers trenta països segons l’IDH. El segon exemple: la flexibilitat i agilitat d’Irlanda (país petit) contraposades a la burocratització i a la llunyania de la realitat d’Espanya. Irlanda ja s’ha superat del pitjor d’aquesta crisi mentre Espanya s’hi troba cada cop més enredada.

 

  • La finestra d’oportunitat per a Europa per ressorgir com a actor en el món global passa, com dèiem, per abandonar el sistema intergovernamental i fer una aposta decidida per un ordenament federal del continent.

 

  • Si Europa vol ser un actor fort i mantenir el seu model com a interlocució inevitable i alternativa a allò que projecten i ofereixen gegants com els Estats Units o la Xina, haurà d’apuntar la via federal.

 

  • Per fer-ho, Alemanya, els seus landers, han d’abandonar definitivament els complexes i el sentit de culpa que arrosseguen des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb més raó, ara, que els populismes i l’extrema dreta volen revifar a diferents punts d’Europa i fan de l’antieuropeïsme un signe d’identitat. L’Europa d’arrel local i vocació global necessita aquesta Alemanya que lideri, però no posseeixi, aquesta Europa glocal.

 

  • I això implica, per Alemanya, reconèixer i anticipar els nous actors que vindran.

 

  • Repetixo, sovint, que “Si Europa ha estat oportuna per Catalunya, Catalunya ara és oportuna per Europa… “I necessària”, com reblava el delegat del Govern català a París, l’amic Martí Anglada. Alemanya no ho pot perdre de vista.

 

  • Com us dia en començar George Steiner expressava en el seu llibre “La idea d’Europa”: ‘Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’. El lema europeu d’unitat en la diversitat ha de ser promogut i per això Catalunya serà oportuna i necessària com ho seran Escòcia, Euskal Herria o Flandes; i, posteriorment, bretons, corsos, venetins, valencians, mallorquins o menorquins…

 

  • Catalunya és un país modern, dinàmic, emprenedor i econòmicament fort. I la independència de Catalunya ha de ser observada, també, com un acte d’europeisme. La nació catalana pot ser un mirall al sud del nord, trencant dinàmiques i models d’altres països de la Mediterrània. Catalunya ha expressat sovint que en cas d’independència, assumiria la corresponent part del deute espanyol -un deute irrecuperable si es manté l’estatus polític actual- i, evidentment, seguiria sent, com ha estat des del primer dia, aportadora neta a la UE.

 

  • En paral·lel, des de Catalunya es podrien generar projectes d’enorme perspectiva europea, com un Fons Sobirà de Cooperació, dedicat en exclusiva a projectes concrets d’economia productiva i infraestructures a l’Estat espanyol limitats en import i temps. Un projecte europeu, sí, però també un projecte polític d’enorme simbolisme per com reflectiria el manteniment dels llaços entre la població espanyola i la catalana. Llaços que cal conservar i protegir, i que van des dels familiars fins els econòmics.

 

  • L’Europa glocal farà que ens retrobem i configurem com un ens polític amb capacitat per interlocutar amb tot el planeta i, alhora, atent i respectuós amb allò que som i hem esdevingut sempre.

 

  • Paradoxalment, aquest projecte aparentment modern recupera aquella idea d’Europa que van imaginar Schuman i Monnet, que la van definir com a la ‘unió voluntària de totes les ànimes europees’, la dels ciutadans, la de les nacions. I bandeja definitivament l’engendre de De Gaulle: l’Europa dels Estats.

 

  • Ara que coneixem la pitjor versió de la globalització, la que ho uniformitza tot, les societats europees reclamem l’arrelament a les realitats concretes de cada llengua i cada cultura. La quadratura del cercle, la pròpia complexitat europea, passa per esdevenir un actor global sense renunciar a cap de les dimensions locals de tots i cadascun dels europeus.

 

  • McLuhan va imaginar la vila global i ara tenim el repte de descobrir que no hi ha res més global que ser, exactament, allò que som i no pas allò que ens van imposar ser.

 

  • Vaig acabant: I quan parlem del dret a decidir i parlem del futur, i parlem dels nostres socis europeus, i parlem d’aquest mar que avui tenim a tocar i volem que deixi de ser cementiri dels nostres veïns, parlem exactament d’això: de decidir, també, de quina Europa volem ser ciutadans.

 

  • En començar us parlava del bon amic Guillem, reconegut per tots com un dels grans del món de l’economia. Ell sempre em diu que els economistes son grans historiadors però que no en saben prou per predir el futur.

 

  • Vull acabar amb uns mots, uns mots que, com l’economia, ens parlen del passat, de la nostra historia. Però aquests son, també, present i sobretot futur. Un futur col·lectiu que ens uneix i ens fa vius.

 

  • Ho faré amb paraules d’un poeta (de fet son ells qui sempre ens han salvat els mots), un poeta de casa, un poeta que estic convençut reconeixereu.

 

  • …Escàlums forts, ferm arjau
    i l’obra morta ben blanca,
    el nostre camí és de pau
    -rumb d’autònoma frisança
    per la nostra identitat-
    la nostra proa no talla
    més que cops de malvestat,
    d’hipocresia… Destrala
    fortalor de potentats
    i ofega’ls dins l’insondable!

 

  • Vella lluita popular,
    els teus braons braus com pales,
    impulsin el navegar de Menorca,
    barca i pàtria.

 

  • Moltes gràcies!!!