Monthly Archives: Juliol 2017

Catalunya, el país (nou) que sempre hem estat. L’excepció del sud d’Europa.

Conferència Fundació Gresol, Reus, 6 de juliol de 2017

En primer lloc, permetin-me que els doni les gràcies per la seva assistència i, de forma molt especial, al Sr. Antoni Pont, president d’honor i fundador de la Fundació Gresol, per haver-me convidat a departir aquest vespre amb vostès.

d5a183c4-fa67-44b4-947a-38be1275993cEn un moment en què em sembla que en política hi ha massa tacticisme, massa partidisme i massa càlcul, i sabent que l’audiència sou, majoritàriament, persones del sector privat i, per tant, executius, em permeto d’anar directament a la qüestió que tenim entre mans.

Què està passant a Catalunya? O, si m’ho permeteu, què no està passant? Doncs el que vivim en aquests moments, no és l’obsessió d’un polític o d’alguns. És, al meu parer, una eclosió lògica i natural a causa d’una diferència social, política i econòmica entre Espanya i Catalunya, que ha fet que una majoria de la societat catalana estigui a favor, no ja de la independència -ens haurem de comptar- sinó a favor de saber què opinem en relació a la independència o a l’estatus polític amb què ens vulguem dotar.

No és una qüestió menor perquè sovint es presenta als defensors del referèndum com defensors de l’opció independentista, i ens deixem de veure que el fet de defensar el referèndum és defensar, amb la mateixa intensitat, el dret democràtic dels que votarien sí, dels que votarien no, i dels que no pensen anar a votar. I sí, els dic que em sembla que aquest procés d’autodeterminació que vivim a principis del segle XXI és una evolució lògica, perquè si bé té raons conjunturals que cal tenir en compte, té també unes arrels històriques profundes.

No en va, al segle VII, aquestes terres formaven part de l’Imperi Carolingi, amb capital a Aquisgrà (Aachem). No en va, al segle XIII, érem la principal força a la Mediterrània des de les costes catalanes fins a l’actual Turquia. D’aquí el Consolat de Mar, que de forma pionera regulava el transport i el comerç marítim al mar. I no en va, el 1700 vam optar l’opció austriacista i això volia dir optar per un model no jacobí ni centralista mentre Castella defensava un model francès centralista i absolutista. I ho intentàvem de nou el 1871 amb Prim i Amadeu I de Savoia.

No som millors que ningú però les nostres influències i la nostra situació geopolítica en els darrers 1200 anys tenen poc a veure amb el que s’ha viscut des de Toledo i des de Madrid. Igualment, la tradició de diàleg i d’entesa entre les parts diferents forma part del tarannà català i és pioner en la història de la humanitat, com bé recordava Pau Casals en el seu recordat discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971. Però aquesta personalitat nacional i aquesta determinació pels principis democràtics essencials no han significat una vida plàcida per a Catalunya. I estaria molt bé fer-ne autocrítica i entendre perquè avui som on som, i quines són les nostres millors eines per avançar.

Va ser a Barcelona el 1915, on un home nascut a les nostres contrades, Rovira i Virgili, en el decurs d’una conferència al CADCI, va començar a indicar com podria créixer un nou Estat enmig del concert de les nacions i ens deia: “Jo crec que perquè triomfi un moviment nacional li calen dues condicions imprescindibles: li cal una gran força interna, i li cal, a més, un prestigi i una simpatia exteriors; sense aquesta força interna i sense aquest prestigi i simpatia exteriors, la seva vida, la vida d’un moviment nacional és impossible.”

Ja em perdonaran si els semblo excessivament optimista, però si avui som aquí i estem convocats a votar el proper 1 d’octubre és perquè existeix aquesta força interna majoritària, sumada a una silent simpatia exterior que ja sabem que no es pronunciarà fins que Catalunya deixi de mostrar intencions i faci un gest polític impossible d’evitar per a la comunitat internacional.

I ja que hi som, deixin que els citi un conciutadà il·lustre, Antoni Gaudí. De Gaudí se’n destaca sovint el seu geni arquitectònic, la seva mística, però sovint s’amaga que una vessant i altra vivien en una personalitat profundament arrelada a una idea de profund catalanisme. Seves són les paraules que diuen que “sense la independència, no hi ha possibilitats de crear, a Catalunya, una política justa, honesta i regenerada.”

Justa, honesta i regenerada. Passat un segle ens podem emmirallar perfectament en les paraules del genial arquitecte perquè tenen una essència humana, democràtica i de carrer que les converteixen en perfectament actuals. Gaudí no parla de riquesa ni de prosperitat. En tot cas, ja vindran si som una societat justa, honesta i regenerada. Doncs bé, els que estem aquí som fruit d’aquesta història i d’aquesta mentalitat. D’aquest mirar el Nord i sentir-nos-hi identificats, d’aquest no demanar gaire però sí demanar que ens deixin treballar tranquils, de no ser gens de subsidi i molt d’emprenedoria.

foto_web_5_sala_soparDurant el darrers quaranta anys hem donat suport a un Estat que no s’ha modernitzat com tocava, que ens ha mirat de reüll i que ens ha penalitzat la generació de riquesa i de treball. Un Estat que ha estat incapaç de crear les mínimes infraestructures necessàries per donar sortida a un sector privat tip de jugar amb les cartes marcades. Heu fet -hem fet- per tant, una feina substitutòria que ha arribat fins on ha arribat: convèncer empreses multinacionals que es quedin malgrat no tenir arreglat el corredor mediterrani, explotar aeroports i ports fins a l’extrem malgrat la manca de confiança i la manca d’inversió dels gestors estatals i patir una fiscalització constant de la hisenda pública a les petites i mitjanes empreses, molt superior a la mitjana estatal. I avui trobem que una part de la societat catalana es posa dempeus i reclama saber si aquesta situació -que és injusta, deshonesta i té poca voluntat de regeneració- és còmoda i volguda per la societat catalana.

Alguns pensem que ja fa massa anys que mirem de regenerar un Estat amb poca voluntat de canvi i hem optat per proposar tenir un Estat propi, que no ens jugui a la contra. I aquest moviment, mal que pesi i mal que piqui a massa persones, és absolutament transversal i no entén d’esquerres ni de dretes. Un fet, si m’ho permeten, molt català. Aquesta anormalitat del no Estat, aquesta necessitat de substituir-lo, ha fet que ni tan sols ens puguem definir, com tots els països del món, des de l’eix dreta/esquerra, sinó que ens ha dut a formar-nos com a col·lectiu des d’una vessant individual.

Què vull dir amb això? Doncs que quan una persona que desconeix Catalunya em demana pel nostre tarannà mitjà em toca fer un dibuix curiós, de com ens veig: ens veig, en línies generals, d’economia de mercat liberal (petit, mitjà o gran empresari, autònom, botiguer, emprenedor), amb una ànima social que ens duu en molts moments a ser generosos i altruistes (Marató de TV3, manifestacions en favor dels refugiats, campanyes de Bòsnia i Kosovo…) i de tradició judeocristiana o cristianisme de base si prefereixen (la família, el Nadal i Sant Esteve, els Reis, Setmana Santa…). Això som, així som volia dir, i m’agradaria que fessin l’exercici de pensar si es veuen, poc o molt, dibuixats en aquest retrat.

El moviment polític a favor del referèndum -un moviment que en totes les enquestes i en tots els mitjans es manté entre el 70 i el 80% dels catalans- és un moviment que treballa per garantir drets democràtics essencials, i entre aquests drets s’hi troben, és clar, una fiscalitat justa i unes infraestructures adequades al nostre esforç tributari. I per molt que molesti a alguns -perquè augura la fi de la seva llarguíssima carrera política-, aquests són els temps polítics que corren, també, per Europa. Macron, a França, deixa disminuïts fins el ridícul els partits tradicionals amb un discurs que recupera els valors de la disciplina, l’orgull nacional i que bandeja voluntàriament el que fins ara hem anomenat ‘políticament correcte’. I això que ara s’admira i que sembla tan innovador, a casa ho hem viscut, ho hem tingut, des de Prat de la Riba, Companys, Macià, Pujol… Lideratges polítics que, com Macron, entenen el país i les seves necessitats per sobre de les petiteses del mercat ideològic.

I entenguin-me bé, no dic que no tinguin ideologia, sinó que en moments determinats han sabut llegir el país, el seu present i el seu futur, allunyats del càlcul possibilista dels partits. Com hem fet nosaltres. Sí, hi torno, com hem fet nosaltres. Perquè finalment, allò que pretenem els partidaris de la independència és menys Estat i més confiança en una societat que s’ha guanyat a pols l’estabilitat econòmica mantenint els respectius projectes empresarials a base d’un esforç continuat de resituació.

I, una vegada més, ens tocarà resituar-nos. No pas perquè els vents polítics vagin d’un lloc a l’altre, sinó perquè la paradoxa de la nostra estabilitat i de la nostra fortalesa és aquesta capacitat d’adaptar-nos al temps i a la nostra societat. Superant, sempre que cal, les barreres sovint massa estretes de la ideologia política concreta, i superant, també, la dicotomia empetitidora i reduccionista de la dreta i l’esquerra. 

I aquí en sabem molt d’això. De fet, el Reus-París-Londres forma part del nostre ADN, aquesta tossuda determinació per assolir l’excel·lència que comença a les nostres botigues, a les nostres empreses i a les nostres emprenedories, però que no coneix fronteres. Aquesta conferència d’avui beu d’aquestes fonts. En tot cas, ho saben, mirar nord enllà des d’aquestes terres ve de molt lluny. Per això, si m’ho permeten, avui ens centraré en nosaltres, en aquest país nostre sense perdre de vista el món, perquè em sembla que la millor aportació que podem fer al món és oferir un model de país útil per a l’Europa i per al món del segle XXI.

foto_web_6_sala_soparUna Europa -deixin que els hi digui- que ha estat oportuna per a Catalunya i ara Catalunya és oportuna per a Europa. I necessària. Si volen, després ens hi allarguem en per què avui Catalunya és oportuna per a Europa i necessària. Jo l’anomeno “La (nova) idea d’Europa, l’Europa glocal”. Una Europa que ens cal forta, una Europa que ens cal decisiva en aquest nou ordre que s’està dibuixant i que pot aportar aquell punt de sentit comú, de seny i de gosadia a un món on allò que s’està dirimint és la lluita per l’hegemonia entre la Xina i els Estats Units. Això vol dir entre un món de caire liberal essencialment democràtic i un de dependència autoritària. I, en aquesta lluita per l’hegemonia, Europa hi és com actor de pedra i no se l’espera.

És per això -i si volen després ho comentem- que ens sembla imprescindible bastir una tercera opció d’arrel europea i amb vocació glocal, perquè la que hem intentat construir fins ara, parlant d’Europa, la global, no ens ha funcionat. Aquesta Europa federal, aquesta “nova” idea d’Europa, essencialment democràtica i compromesa amb el progrés humà, amb el manteniment de l’estat del benestar i amb la promoció, coneixement i reconeixement dels drets humans, és el tercer actor que no esperen, ni volen, ni els Estats Units, ni la Xina, entestats en una guerra sense quarter per l’hegemonia. És, paradoxalment, la millor recepta de democràcia, economia i drets socials que podem oferir al món. 

Com bé sap el Rector, i de fet tot aquell que em coneix, sóc directe i no tinc cap intenció de fer una presentació ni plàcida ni diplomàtica. Crec que la nova política tindrà aquestes formes i no les que alguns ens volen vendre com a nova política de forma demagògica i populista. Permetin-me, doncs, fer una afirmació que miraré de raonar i que té un punt de provocació: la iniciativa privada que ha fet possible l’economia catalana no només no ha comptat amb un Estat a favor sinó que li ha tocat treballar i remar amb un Estat en contra. Molts dels empresaris d’avui, de tot el país, potser no haguessin tingut l’oportunitat de tenir les seves empreses si haguessin nascut en algun altre lloc de la península. I molts dels que varen néixer a la península, que tenen arrels que estimen -estimem- fora del Principat, quan varen fer la cubeta i varen iniciar viatge, no deien “voy a España”, deien “voy para Catalunya” i ho deien com a la recerca d’aquella oportunitat que allà els era negada i que aquí varen trobar. Quanta d’aquella gent avui té els seus fills i nets que són investigadors, empresaris, emprenedors, gent amb carreres universitàries…? El seu èxit és, segur, l’èxit de Catalunya.

He mencionat el corredor mediterrani, imprescindible, i hi afegim que el port de Tarragona i l’aeroport de Reus no han tingut l’atenció i la promoció que requerien; quan els peatges tenallen el transport de mercaderies i són responsables directes d’un cost humà vergonyant pel trànsit i les condicions de transport a les vies alternatives… quan tot això passa, no és només pels ecos d’una crisi econòmica. És, sobretot, perquè es manté una voluntat política que té com a eix el quilòmetre zero a la Puerta del Sol, i que no ha ajudat al desenvolupament i al progrés econòmic de Catalunya. I si miren el mapa de la història col·lectiva veuran que, la major part del nostre temps, o no teníem capital a Madrid, o hi trobàvem els entrebancs que planteja, ara i sempre, l’estructura estatal de l’Estat.

Recordem per exemple les paraules del nostre estimat General Prim, gens sospitós de ser independentista: “¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce, y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita: porque así, y solamente así, doblareis nuestra cerviz; porque así y solamente así vencereis nuestra altivez; porque así y solamente así domareis nuestra fiereza. [Prim dixit]

I per això recupero i afirmo que estem en un procés natural de resituació geopolítica. Mantenim el nostre criteri històric de mirar el Nord i de no pagar més peatges que aquells que ens vulguem imposar.

Fa poques setmanes vam saber, amb dades del propi govern espanyol, les dades d’execució de l’obra pública prevista a Catalunya durant l’any 2016. Avui podem afirmar -amb dades oficials, insisteixo- que l’Estat espanyol només va executar un 35,6% de l’obra pressupostada a Catalunya durant el 2016. Dels 992,76 milions inicials, només es van materialitzar 353,245 milions, tal com consta a l’informe “Distribució territorial de la inversió del sector públic estatal” publicat pel mateix Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Aquest percentatge d’execució a Catalunya no només està per sota de la mitjana estatal sinó que, a més, dista molt del 41,7% de la Comunitat de Madrid. O fins i tot del 52,3% de Ceuta, el 54% de Canàries, el 60,8% de la Regió de Múrcia i el 61,1% de les Illes Balears.

És a dir, si les seves empreses han emprès la millora i la recuperació que ens indiquen les xifres macroeconòmiques, ho han fet sense la necessària complicitat de l’Estat, ho han fet sense comptar amb les infraestructures que requereix el creixement econòmic. I ho han fet, sobretot, sense el necessari retorn de l’esforç tributari que tots i cadascun de vostès realitza amb esforç i puntualitat. I és també per revertir aquesta situació injusta -com deia Gaudí- que alguns proposem de construir un nou Estat, un Estat propi. Alguns de vostès em podrien dir que aquesta deixadesa de l’Estat pot estar provocada pels moviments polítics que es viuen a casa nostra a favor d’un procés d’autodeterminació. M’avanço amb dues respostes.

La primera. Si fos així, seria la confirmació que l’Estat dona Catalunya per perduda i que evita invertir en un territori que assumeix que aviat no serà seu. Em semblaria una irresponsabilitat política i, sobretot, em semblaria d’una miopia política considerable perquè seria tant com renunciar a una partida abans de jugar-la.

La segona resposta és que aquesta és una dinàmica antiga, antiquíssima, de l’Estat espanyol a Catalunya i que té poc a veure amb majories independentistes. La manca d’inversions, i les dades reals d’execució, són una constant de l’Estat espanyol vers Catalunya des de 1978, per bé que podríem mirar més enrere. Ens hem acostumat a veure’ns a la cua de la llista d’inversions i al capdamunt de la llista d’aportadors.

I per això, i malgrat això, mai no hem deixat de sentir-nos diferents, de sentir que vivim un parèntesi pel que fa a la sobirania, hem demostrat repetidament una voluntat de construcció i emprenedoria malgrat les dificultats.

Deixi’n-me que els posi un exemple: fa 121 anys, l’any 1896, es va instal·lar la primera línia telefònica de l’Estat entre Barcelona i Madrid. Aquesta línia va ser possible gràcies a la iniciativa i l’emprenedoria d’una empresa privada catalana. Quan l’empresari que ho va fer possible es va posar en contacte amb la Dirección General de Correos y Telégrafos no va rebre ajudes de cap mena, ni tan sols el van felicitar. La seva sorpresa va ser trobar-se amb l’advertiment que, per rebre els permisos, s’havia de comprometre per escrit a que no es pogués usar el català per telèfon. La prohibició també s’havia aplicat a la telegrafia, que només acceptava telegrames en castellà. Dies després, el diputat català Joan Maluquer i Viladot va denunciar-ho al Congrés, on va explicar el malestar d’aquell emprenedor sense que cap força política li donés suport. Així que quan la línia es va posar en funcionament, les operadores van disposar de la facultat de tallar la comunicació si detectaven converses en català.

Em sembla il·lustratiu perquè és un exemple que mostra una relació que es manté més d’un segle després: emprenedoria i innovació de l’empresariat català, cap mostra de complicitat de col·laboració de l’Estat i, quan el progrés esdevé realitat, l’Estat intervé no des d’una perspectiva d’eficàcia o d’eficiència, sinó des d’apriorismes polítics. La sorpresa d’aquell empresari català innovador amb la telefonia avui supera ja l’àmbit estrictament català, i som testimonis de com multinacionals de prestigi pateixen una certa limitació dels seus plans d’expansió empresarial per decisions polítiques que poc tenen a veure amb les regles de l’economia i del comerç. És el cas de Norwegian amb el vol Barcelona-Tòquio. Un vol que no és possible perquè l’Estat, a través d’AENA, va acordar amb Rússia que els únics vols internacionals que sobrevolen el seu territori des d’Espanya han de sortir de Barajas.

Hem viatjat en el temps i hem tornat a aquest 2017 perquè m’ha semblat interessant il·lustrar que un espai com l’economia, que hauria d’estar bàsicament arbitrat pel lliure mercat -amb les normes reguladores essencials per part de la comunitat internacional a través dels Estats-, és, en el cas de Catalunya, un espai viciat per les inèrcies polítiques espanyoles que tenen, encara, una visió radial, jacobina i centralista del territori.

Però no és aquesta una exposició que vull de queixa o de victimització, no. No es pot negar aquesta realitat política, però el que em sembla especialment destacable és que, malgrat aquestes circumstàncies polítiques adverses, Catalunya és un pol europeu d’emprenedoria, de creixement i d’inversió. I és aquí on enllaço amb el que deia en començar: som un model social i econòmic per a Europa i per al món. Un model que no té res a veure amb l’espanyol i que encaixa bé amb les dinàmiques europees. Des d’aquesta perspectiva, el nostre procés d’autodeterminació és, també, continuar amb una certa tradició de progrés.

Analitzin, sinó, com va tenir lloc la revolució industrial a casa nostra. Catalunya ja era una terra d’emprenedors com vostès. Catalunya va ser dels pocs llocs del sud d’Europa on es va tirar endavant la revolució industrial, però va ser de forma atípica. A la península n’hi van haver dues, País Basc i Catalunya, però ben diferents. Mentre al País Basc es feia amb recursos naturals (tenien ferro i carbó) i fons públics, a Catalunya és feia sense recursos naturals i amb fons privats, una diferència gens menyspreable.

D’aquí, d’aquesta tradició, ens ve el que som avui. D’aquesta cultura de l’esforç, del treball i de l’estalvi amb què ens hem impregnant fins fa ben poc. I dic fins fa ben poc perquè molt em temo que alguna cosa està canviant. Seguim sent innovadors i emprenedors. Som dels principals motors europeus en desenvolupament, recerca i investigació, treballem colze amb colze amb companyies punteres israelianes i americanes, però a nivell d‘indústria… Sí, 300 anys no passen en va. I si avui correm algun perill podríem dir que és aquell que tanta por fa al món jueu i que no és pas l’antisemitisme. El pànic real és l’assimilacionisme que poden patir. En el nostre cas passaria per interioritzar “la cultura del pelotazo”, és a dir, el no produir i treballar poc per a guanyar molt. Deixin que digui que els nostres ancestres, no tan llunyans, els nostres avis, o pares en molts casos, si ho veiessin, es posarien les mans al cap.

La no acceptació d’aquesta singularitat passa, ara mateix, per assumir que una part de la societat que se sent espanyola a Catalunya avui podria decantar-se pel sí pensant en els seus fills o nets. Hem de ser conscients de temes sensibles com la llengua -en podem parlar si volen-, o la nacionalitat -també en podem parlar-, però el que no podem perdre de vista és la solidaritat de Catalunya amb Espanya.

Sigui quin sigui el desenllaç del moment polític que vivim, afirmo, amb coneixement de causa, que si el Govern espanyol s’hi avé, Catalunya mantindrà el compromís amb el deute espanyol i seguirem sent, com ho hem estat des del primer dia, aportadors nets a la UE. Un fet que materialitzarà i explicarà, a Espanya i a Europa, que no ens desentenem d’un Estat que pot desestabilitzar el conjunt del continent més que no pas a Catalunya. Parlo, també, de crear un Fons Català de Cooperació amb l’Estat espanyol, amb temps, quantitat i projectes específics d’economia productiva i infraestructures, a imatge del model israelià o noruec, que en cap cas, però, significarà el manteniment d’un sistema clientelar i de subsidi. Un projecte europeu, , però també un projecte polític d’enorme simbolisme per com reflectiria el manteniment dels llaços entre la població espanyola i la catalana. Llaços que cal conservar i protegir, i que van des dels familiars fins els econòmics.

Un fet i un compromís que encaixen amb una forma de ser i de fer que ens han dut on som ara, que ens han dut a cercar un nou futur, a cercar una nova oportunitat. De la mateixa manera els diré que cap futur no ens ha d’atemorir. Un exemple: els productes catalans es compren perquè la relació qualitat preu és satisfactòria. El món global eficient no entén de vetos.

Així, aquella forma tradicional de veure el món des de Catalunya es manté avui amb un model propi, absolutament propi, que es recolza en la iniciativa privada però que, per primera vegada, es planteja assumir en primera persona la direcció i la gestió política del país. He fet servir expressament les paraules direcció i gestió perquè els empresaris i els emprenedors com vostès, saben que perquè una empresa funcioni li cal, sobretot, una bona direcció i una bona gestió. I és des d’aquesta perspectiva que cal entendre el repte polític que planteja Catalunya: no és que vulguem un nou Estat -que també- sinó que fa massa anys que ens cal un Estat eficaç i eficient.

També aquí m’avanço a les seves possibles preguntes. Que si la corrupció té espai allà i aquí, que si l’Administració catalana repeteix vicis de l’espanyola, que la democràcia és massa sovint un partitocràcia…

Sí. A mitges, però sí. Estic d’acord que hem de vetllar per fer una administració, si és possible, menys funcionarial, més eficient, menys burocratitzada, menys espanyola, si m’ho permeten. Una funció pública amb menys privilegis, equiparant-los a la resta de la societat, amb condicions laborals: drets adquirits, clar, però també amb deures com tothom. I estic d’acord que ens cal un sistema de finançament de partits que eviti temptacions que han fet molt mal al nostre sistema polític… Però malgrat aquests malgrats, afirmo sense cap angúnia que són incomparables el funcionament i l’evolució, per posar algun exemple, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya amb els de les Rodalies de Renfe. Afirmo que la sanitat catalana és infinitament més puntera i eficient que qualsevol altre sistema sanitari de l’Estat. I això és precisament gràcies a un cert tarannà, gràcies a un model diferent d’entendre la gestió econòmica en l’àmbit públic i en el privat.

Vull, per tant, que debatem i, si pot ser, convinguem, que la Catalunya del segle XXI no pot continuar pendent de les fílies i les fòbies del govern espanyol de torn. Que aquest és un sistema que ha imposat una dinàmica perversa de balances fiscals que en contra del que es creu, ha empobrit i consolidat inèrcies de país pobre en algunes regions -cas d’Andalusia amb els ERE o el PER- i que penalitza el desenvolupament econòmic d’aquells espais amb major capacitat de projecció i creixement.

I quin és el nostre model? Doncs el que tenim aquí avui: empresaris, com vostès, que no volen ser penalitzats pel fet de ser-ho.

  • Que s’ocupen de produir des de l’excel·lència i que reclamen les vies i les carreteres necessàries perquè aquesta producció generi riquesa.
  • Que creuen en l’Estat del Benestar i volen unes condicions laborals justes per als treballadors però justes per als empresaris.
  • Que volen un sistema de protecció social que ens mantingui com un sol poble però que no generi la idea de la vida pel subsidi.
  • Que volen un país en què la iniciativa privada no compti amb competència deslleial des de l’àmbit públic en cap cas i en cap camp.

Volen, volem, en definitiva, deixar de ser una comunitat social, política i econòmica tutelada. Amb tots els drets i amb tots els deures de qualsevol país europeu.

No els demano ni els proposo un suport explícit al procés polític que estem vivint. Aquesta és una qüestió privada que cadascú decideix si vol fer pública. Però els demano que tinguem clar que tenim una gran oportunitat davant nostre. En una conversa informal que se m’ha permès de fer pública, l’exconseller del Banc d’Espanya i reconegut economista -i per sort meva, bon amic- Guillem López Casasnovas, em deia on seríem si tots aquells professionals i empresaris de gran vàlua i compromesos amb el país es poguessin dedicar, únicament, a fer la seva feina. Aquest també és un favor que ens pot fer el futur i aquest també és un moment que els convido a compartir.

L’aliança de Catalunya amb Espanya és, en l’àmbit econòmic i si em permeten la boutade, una joint venture ruïnosa per a tots nosaltres. Una joint venture que hem cercat, des de fa més de 150 anys, que sigui profitosa per a tots. Catalunya hi ha posat tot de la seva part. La dita transició democràtica, l’ingrés a la UE, l’entrada a l’Euro… són, en bona part, amb la decisiva col·laboració catalana. Però l’Estat no ha intentat, ni tan sols intentat, mantenir un mínim d’aparença amb Catalunya. Hem estat solidaris, molt, massa per rebre les crítiques que rebem sovint.

Els posaré un exemple: des de l’entrada espanyola a la UE, Espanya ha rebut, en números rodons, 100.000M€. En el mateix període, Catalunya ha aportat a l’Estat 300.000M€. És a dir, que en els mateixos anys, 25 aproximadament, 500 milions d’europeus han fet arribar al tresor espanyol una tercera part del que han fet arribar 7,5 milions de catalans. Els subratllaré, però, que si aquests diners haguessin servit per crear infraestructures o economia productiva, n’estaria molt content. Però han servit, sobretot, per subsidiar i, massa sovint, per fer tripijocs.

Vaig acabant. En una recent visita a Washington em deien, malgrat conèixer la història recent d’Espanya -que la coneixen- que els semblava increïble que l’Estat espanyol, a través de la seva diplomàcia i amb el seu titular al capdavant, malvengués i critiqués sense miraments un territori tan productiu com el català i que això ho fessin perquè no volen que marxi. “Com no han de voler marxar vostès…!?” –em deien– “amb el maltractament que reben dia a dia i l’escarni exterior que pateixen?”. “Nosaltres mai criticaríem, d’aquesta forma, un territori que voldríem es quedés dins dels Estats Units, els intentaríem comprar”. S’imaginen el Govern federal criticant Califòrnia?

Des d’aquesta perspectiva, sí que els demano que analitzin amb el cap fred i sense apriorismes aquesta joint venture entre Catalunya i Espanya des de l’any 1978. I un cop analitzat, els proposo que actuïn en conseqüència.

Crec, sincerament, que ho hem intentat tot perquè aquesta joint venture funcionés. No ha estat possible i no pas per culpa nostra. Permetem-nos, ara, preguntar-nos si ho volem fer amb independència i sense tuteles. Fer-ho nosaltres sols, sense oblidar-nos que tenim i mantindrem llaços fraternals i irrenunciables. Només depèn de nosaltres.

Moltíssimes gràcies per la seva atenció.

Anuncis