Daily Archives: 2 Agost 2017

Els Nord Stream, l’Àrtic i la nova hegemonia glocal europea com a apunts per a una nova geopolítica

De la reunió del G20 a Hamburg se n’ha destacat l’aparent solitud de Trump i Putin i una certa coincidència dels líders europeus -inclòs el Regne Unit- malgrat un Brexit que molts considerem, encara, reversible. Una vegada més, però, les aparences en les relacions internacionals poden tenir poc a veure amb les raons de fons. Unes raons de fons que, com se sap, en els afers internacionals són estrictament els interessos particulars de cada Estat. Analitzem tres qüestions de fons que ens ajuden a entendre aquests interessos més enllà de les aparences.

Primer apunt: el gas rus. El 8 de novembre de 2011, Alemanya i Rússia inauguraven un nou gasoducte a través del Bàltic. Una obra faraònica de la que s’ha parlat poc i que es coneix com a Nord Stream. És un gasoducte que va canviar totalment el trànsit del gas tal com l’havíem conegut fins aquell moment a Europa perquè arribava a Alemanya directament des de Rússia evitant passar per tercers països, com Ucraïna. I més enllà del recorregut, era faraònica també per la seva capacitat de subministrament: 26 milions de llars europees reben servei d’aquesta canonada. Majoritàriament llars alemanyes i franceses.

En el moment de la inauguració, el president rus, Dimitri Medvedev, anunciava, des de Berlín, que posaven en marxa una infraestructura “de primer ordre” per a les relacions “entre Rússia i Alemanya i entre Rússia i Europa”. I anava més enllà, afirmant que amb la nova infraestructura “s’assegura el subministrament d’energia a Europa”.

La construcció d’aquestes futures aliances continua ara amb la determinació alemanya i russa de tirar endavant un nou gasoducte: el Nord Stream II. L’aliança estratègica per la construcció euro-asiàtica, russo-alemanya, té en el Nord Stream II un pilar important. Però la por nord-americana a perdre un aliat com Europa, i temorós de quedar perifèric, fa que cerqui aquelles baules més porugues i febles al si de l’entramat europeu. Aquells que per història es senten temorosos amb la perspectiva d’aquesta possible nova hegemonia/aliança. Així, el 8 de juny d’enguany, el primer vaixell amb gas liquat arribava a Polònia des del port nord-americà de Louisiana. Polònia, amb aquest servei, redueix la dependència russa de manera gairebé definitiva i fa el primer pas per assolir la independència energètica de Rússia.

Detalls gens menors que anticipen aquesta nova realitat que podria, si així ho decidim nosaltres, esdevenir hegemònica: ni Alemanya ni la Unió Europea han accedit a augmentar les sancions a Rússia tal com demanaven els Estats Units.

Segon apunt: l’Àrtic. L’any 2013 el noruec Rune Rafaelsen, cap del Secretariat Noruec del Mar de Barentsz, un mar de l’Àrtic entre Noruega i Rússia, va encendre el mediambientalisme global afirmant que el desglaç àrtic causat per l’escalfament global podia ser una mina d’or. “Els països pobres, del sud, són els perdedors del canvi climàtic i no diré que nosaltres, al nord, en siguem els guanyadors, però hi ha efectes positius evidents”, confessava. L’escalfament global fa que els blocs de gel de l’Àrtic es fonguin a gran velocitat i s’obrin noves rutes de navegació a través d’un mar fins fa poc impenetrable. “El canal de Suez encara és una ruta molt més important, el creuen uns 18.000 vaixells a l’any, i al mar de Barentsz tot just parlem d’uns quants centenars, però cada cop n’hi ha més. Anar d’Europa fins al Pacífic en menys temps suposa utilitzar menys petroli i emetre menys CO2. I pot ser que el 2050 ja puguem navegar a l’estiu creuant el pol Nord, sense haver de vorejar-lo.”

El 40% de les reserves mundials de gas i petroli que queden per descobrir són a l’Àrtic. Però l’Àrtic no és terra ferma, no és més que aigua de mar congelada i, com a tal, es regeix per les Convencions sobre el Dret del Mar. Però alguns Estats molt concrets tenen interès per regular-lo pels Tractats sobre fronteres marítimes. Quins? Doncs els únics cinc que tenen possibilitat d’exercir-hi sobirania: Rússia, Noruega, Dinamarca (per Grenlàndia), Canadà i els Estats Units (per Alaska).

Tercer apunt: la lluita per l’hegemonia mundial en aquest nou ordre. Existeix un model inèdit que en aquest moment de canvi pot tenir oportunitat de reeixir; em refereixo a l’Europa completa des de la base, a l’Europa glocal. Un model basat en la diversitat i la conjunció de petits estats de referència juntament amb l’eix russo-franco-alemany, i en la creixent integració Euroasiàtica. Un model que permet assumir a cadascuna de les parts el rol d’actor global sense renunciar a cap de les dimensions locals de tots i cadascun dels europeus. Un model europeu que pot esdevenir, de nou, referents al món

Un model federal que, per ser, ha de reconèixer identitats europees que han restat soterrades. Fins ara. Catalunya en seria, si m’ho permeten, un cas paradigmàtic. Europa que ha estat oportuna per Catalunya i ara Catalunya és oportuna per Europa i necessària. Aquesta (nova) idea d’Europa, l’Europa glocal, és una Europa que ens cal forta, una Europa que ens cal decisiva en aquest nou ordre que s’està dibuixant i que pot aportar aquell punt de sentit comú, de seny i de gosadia a un món on, aparentment, només s’està dirimint és la lluita per l’hegemonia entre la Xina i els Estats Units.

Una pugna que exemplaritza la lluita entre un món de caire liberal essencialment democràtic, i un altre de dependència autoritària. I en aquesta lluita per l’hegemonia on ni la Xina ni els Estats Units ens hi esperen, Europa no hi pot ser com actor de pedra. Europa, em sembla imprescindible, ha bastir una tercera opció d’arrel europea, la que ens dibuixa la pròpia geografia, i amb vocació glocal, per què la que hem intentat construir fins ara, la global no ens ha funcionat. Aquesta Europa federal, aquesta “nova” idea d’Europa, essencialment democràtica i compromesa amb el progrés humà, amb el manteniment de l’estat del benestar i amb la promoció, coneixement i reconeixement dels drets humans, és el tercer actor que no esperen, ni volen, ni els Estats Units, ni la Xina, entestats en una guerra sense quarter per l’hegemonia.

L’Europa glocal ens reconcilia amb les respectives identitats i ens configura com un ens polític amb capacitat per interlocutar amb tot el planeta i, alhora, atent i respectuós amb allò que som i hem esdevingut sempre.

Fent la suma d’aquests tres apunts algú pot pensar que Europa no canviarà substancialment en els propers anys i que també ho farà com actor internacional de primer ordre? La resposta des d’aquesta tribuna és que no, i la resposta és, una vegada més és a les mans dels europeus. També aquí, ens toca decidir.

Finalment, i com hem fet sempre, ens agradaria que aquesta transformació, en bona part condicionada per interessos econòmics i comercials, tingués en compte, des d’Europa, la irrenunciable promoció, coneixement i reconeixement dels principis democràtics essencials com a marca continental que, aquesta sí, no admet renúncies ni retallades.

 

http://international-view.cat/2017/07/26/the-nord-stream-the-arctic-and-the-new-glocal-european-hegemony-pointers-for-a-new-era-of-geopolitics/