De Milosevic a Erdogan

El mes de novembre de l’any 2006, una vintena de catalans van participar en una brigada espanyola per actuar com a escuts humans en cas de bombardejos aliats contra Bagdad. Una capital, com tot el país, que en aquells moments era sota el règim dictatorial de Saddam Hussein.

Ja llavors vam ser moltes les veus que ens vam indignar contra una actuació que disfressada de pacifisme donava suport explícit a un sàtrapa sanguinari com Hussein. Una de les reflexions que fèiem en aquell moment era que si l’any 1945 les forces aliades no haguessin oblidat el nostre país per continuar l’alliberament europeu contra el feixisme, no ens hauria agradat que cap estranger fes d’escut humà a Barcelona perquè els hauria convertit en còmplices de l’alçament militar de Franco.

M’ha vingut al cap la paradoxa dels catalans a l’Iraq de l’any 2006 veient la reacció de l’opinió publicada després del cop d’estat fallit contra Erdogan a Turquia, o de les declaracions dels màxims responsables polítics de les diferents nacions del món. Perquè un cop més hem perdut tots els matisos i massa principis pel camí.

Estic convençut que l’intent de cop d’estat és una mala operació orquestrada des de l’exterior però, si us sembla, d’això en parlarem més endavant i amb major perspectiva i informació. En tot cas, el que està fora de dubte és qui és Erdogan i què significa la seva deriva antidemocràtica i proislamista.

La seva evolució política ha estat prou nefasta com per ser acusat públicament, el proppassat mes de febrer, pel vicepresident dels Estats Units, Joe Biden, de permetre ‘una continuada disminució de les llibertats civils’ de la població turca. Sí, sí, turca, no pas kurda. Amb aquests ja ha reprès una guerra oberta que arrasa, literalment, el territori kurd al si de les fronteres turques i aniquila pobles sencers. Una guerra oberta que massacra la societat civil i per la qual no ha tingut cap angúnia de comptar, ell i la seva família segons fons russes, amb el comerç i la complicitat d’Estat Islàmic: tancant les fronteres amb Síria quan li ha calgut, o obrint-les per permetre ràtzies contra les milícies kurdes dins mateix de Turquia.

La persistent deriva autoritària d’Erdogan no es visualitza ara amb les milers de detencions i purgues al si de l’exèrcit, la judicatura o l’oposició política, sinó que tot just culmina ara. Erdogan perverteix sense angúnia els principis laics imposats per Atatürk, el fundador de la Turquia moderna, laica i pro-occidental, i ho fa amb una barreja de populisme, censura als mitjans públics i privats, coacció a la dissidència política i, perquè no dir-ho, jugant amb la indecisió i la por d’una Europa, i d’un món occidental, sense una estratègia clara a la regió. En el cas d’Europa, el darrer preu d’aquesta inacció és la rodona quantitat de 6.000 milions d’euros per acollir, és un dir, refugiats, sirians. Les ovelles a cura del llop.

El que està passant a Turquia de fa anys, el que està passant ara mateix després del cop d’estat fallit, evidencia una clara miopia de la comunitat internacional a l’hora d’interpretar quins actors són part del problema i quins parts de la solució a la regió.

Fins quan aquesta comunitat internacional farà ulls clucs a la retallada de llibertats democràtiques a Turquia? com justificarà l’onada de repressió anunciada a la que estem assistint? Perquè es permet que un membre del Consell d’Europa, i Turquia ho és, plantegi la qüestió de la pena capital quan cap Estat integrant d’aquest organisme la pot contemplar? Què més ha de fer el govern Erdogan en contra dels drets humans, tant individuals com col·lectius, perquè sigui sancionat i condemnat per les institucions internacionals?

Com passava en el cas de Saddam Hussein, el rebuig a una acció no acordada ni justificada per la comunitat internacional, ens ha de fer còmplices d’un opressor? Com va passar amb Milosevic haurem d’esperar a què les imatges i la constatació de les grans massacres posin en evidència el perfil autoritari d’Erdogan? Fins quan aquesta islamització, còmplice de la que està atacant el cor d’Europa?

La idea de repulsa a un cop d’estat executat per l’exèrcit situa automàticament el president turc en el bàndol dels demòcrates?

Europa, la nostra idea d’Europa, no només passa per oferir propostes polítiques convincents en lloc de filats de ferro, sinó que passa també per entendre, interpretar i actuar quan en el nostre propi continent creix la llavor del rebuig als principis democràtics essencials. Fa anys que arribem tard a Turquia i fa mal de veure com ara beneïm i aplaudim un polític i un règim impossibles d’estandaritzar com a democràcia.

Víctor Terradellas i Maré

http://in.directe.cat/victor-terradellas/blog/16241/de-milosevic-a-erdogan

La Convergència del segle XXI

Un projecte per mantenir l’hegemonia política i liderar el país

La raó de ser del naixement del projecte polític de Convergència era assolir una Catalunya rica i plena al servei de les persones que hi viuen. En els darrers 20 anys, diguem-ho sense embuts, s’ha generat una percepció social sobre el nostre projecte -dins i fora de la militància i amb una certa part de raó- que l’acusa d’haver generat una imatge de dirigents instal·lats i acomodats als despatxos de poder. Alhora, aquesta percepció ens mostra com a formació que ha deixat de trepitjar els carrers i defensar fins les últimes conseqüències les solucions polítiques necessàries per solucionar els problemes de la gent. Una percepció que no és del tot certa però que ens imposa allunyar-nos del conservadurisme on, en part, ens hem instal·lat i fer, de nou, polítiques valentes i modernes.

Un projecte polític que es vol hegemònic -en la forma de ser hegemònic al segle XXI, i que vol mantenir el lideratge al si de la societat catalana, ha de ser capaç de destruir aquesta imatge d’albergar persones a la recerca espúria del poder i retornar a les fonts originals del ‘Construïm una Catalunya per a tothom’ tot posant en qüestió la intocabilitat i pervivència de certes elits.

Si assumim aquesta anàlisi, veurem que no es tracta d’inventar res sinó de recuperar i actualitzar l’esperit de 1974 que va fer possible materialitzar aquella idea fundacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Un moviment de confluència política -atenció als inventors de la sopa d’all: Convergència és, sobretot, un espai de confluències- que situa les persones, el gruix de la societat catalana, al centre de la seva preocupació.

El militant va escollir un partit nou convençut que no només parlava del nom sinó que, de ben segur, parlava de cares noves, allò de ‘prefereixo un partit vell amb cares noves que no un partit nou amb cares velles’. Cares noves, formes noves i actituds noves amb un discurs en defensa de les classes mitjanes són, de nou, les claus per assolir el partit que tots volem per acabar de construir primer i consolidar després la nova República catalana.

Per garantir el futur i el benestar del país, Convergència assumia la imprescindible tasca de reconstrucció nacional per donar lloc a una societat moderna, emprenedora, constructiva, treballadora, no burocratitzada, militant, compromesa amb la democràcia i els drets humans individuals i col·lectius, arreu del món i, sobretot, defensora i fidel a l’esperit europeu.

La dicotomia, doncs, és entre esdevenir actors polítics al servei d’una Catalunya moderna, engrescadora i atractiva o la cronificació que percep la ciutadania i bona part dels militants i simpatitzants del darrer quart de segle: burocratitzada, que es mira massa el melic, i en la que massa dels nostres responsables polítics han estat més pendents de mantenir el seu estatus polític personal que de treballar al servei d’un projecte polític col·lectiu; la del de figurar més que de treballar, i la de maquinar al si del partit per mantenir els respectius regnes de taifes, en comptes de mostrar una actitud de servei i responsabilitat transversal, d’acord amb el mandat democràtic que rebem del nostre electorat.

La Convergència del segle XXI, precisament com a moviment de confluència, no pot caure a la trampa d’haver de definir-se de dretes, centre o esquerra. El nostre estadi nacional no pot regir-se per una distinció ideològica clàssica perquè estem en un període predemocràtic on el principal mandat és, precisament, superar aquestes diferències per garantir una unitat d’acció majoritària que ens permeti evidenciar una majoria social favorable a l’establiment de la República Catalana. Dit això, assumir que defensem els principis del lliure mercat, que assumim la defensa de l’Estat del benestar i l’ànima social del nostre treball polític i assumim, sense reserves i amb orgull, la nostra tradició judeocristiana i els fonaments socials del cristianisme de base.

Convergència ha de desterrar qualsevol ombra d’oportunisme polític, clientelisme i amiguisme, i ha de ser identificada amb allò que caracteritza la immensa majoria dels nostres votants i militants: la cultura de l’esforç i del treball, de l’estalvi racional (la pometa per la set en deien), del respecte i de l’educació; d’una educació genuïna i hereva la tradició pedagògica catalana que ha sabut forjar, malgrat les dificultats, excel·lents generacions, fent-nos culturalment avançats, industrialment potents i empresarialment reconeguts. Una societat curosa amb el nostre entorn i que ha sabut tenir cura i estimar la terra que ens ha vist créixer.

Una societat, al capdavall, que ha sabut modernitzar el seu ser alhora que ha vist viure i reviure valors tradicionals propis que ens impulsen cap al futur. Des del Tió fins a Sant Jordi, passant pels castells, la Patum, el manteniment de la mona de Pasqua, Sant Esteve o la simbologia de Montserrat.

I parlem del que som, sense por ni complexes. Parlem de classes populars. Convergència és la formació política que compta, en números proporcionals i absoluts, amb el major nombre de treballadors i treballadores del país. I aturats i aturades. I pagesos. I botiguers i petits empresaris. Majoritàriament classes mitjanes.

Els que s’omplen la boca amb poder popular haurien de visitar les nostres assemblees locals per veure on són les classes populars en el nostre mapa polític. On són les persones que obren i tanquen la botiga cada dia, la petita i mitjana empresa, els nostres autònoms, el camp que conreen els nostres pagesos i els nous catalans que forma el professorat. Això és el que reivindiquem: una essència social coherent amb el nostre compromís nacional. Aquesta és el nostre fonament ideològic i aquest és el nostre compromís polític. Defensar aquests valors en tots i cadascun d’aquest col·lectius, el gruix del país, és la nostra prioritat per sobre de les grans corporacions i de les elits locals i internacionals. Unes elits dominants que no han deixat de ser les mateixes que vàrem veure des del 39 i durant el franquisme, amb la incorporació de petits grups en tot, tot l’entramat autonomista.

I ens toca parlar de les qüestions generacionals lluny de la superficialitat. No parlem d’edat, parlem de les formes. La nova Convergència podria tenir un secretari general de 60 anys -si és que decidim que cal aquesta figura- si les formes de fer són de construcció, de mèrit, de pensament renovat. No tindria sentit un jove de 35/45 anys amb formes de fer i comportaments propis de la vella política (el sectarisme, el conservadorisme, l’amiguisme o la conxorxa), que en menor o major mesura han format part del nostre partit, sobretot, en les darreres dues dècades.

És curiós, com a mínim, que persones de mitja edat que han viscut tota la seva vida gràcies als càrrecs que han ocupat al si del partit, o gràcies del partit, es presentin ara com a profetes de la renovació i de la limitació de mandats.

No hem d’escoltar, només, les veus de sempre. Hem de propiciar que noves veus i veus que s’han mantingut somortes al si del partit es puguin expressar. I hem de garantir que la seva expressió sigui la clau del canvi i de la renovació. Poc útil serà un torn obert de paraula si veiem els mateixos noms i les mateixes persones mantenir els seus respectius espais de poder, incidència i protecció dels propers.

En el nostre futur és clau la transparència. Precisament per contrarestar les acusacions infundades de què som víctimes, però també aquelles que hem d’assumir i desterrar. I part d’aquesta transparència passa per assumir les contradiccions que implica ser una formació política hegemònica, de govern i majoritària. No les amaguem: expliquem-les, mostrem-les com a part inherent de la nostra tasca política de govern i de gestió de les institucions on tenim l’honor i la responsabilitat de representar la ciutadania de Catalunya.

I deixar clar que aquestes contradiccions es poden donar en el camp de la gestió del dia a dia però mai en relació al principal projecte polític que tenim entre mans i que defineix tota la nostra acció política: el procés d’establiment de la nova República Catalana. En relació a aquest compromís no pot existir cap mena de dubte ni de fissura. Perquè cada dubte o tremolor que expressem debilita la nostra posició i és aprofitada per altres companys de viatge.

El nostre projecte, és clar, ha d’ajudar a incrementar la base social de l’independentisme. Però no a base de renúncies ni de mantenir o incorporar partidaris de terceres vies que només han servit per estavellar tot tren que hi ha circulat.

També cal dir ben alt que Convergència és clau a Barcelona i que aquesta és la millor marca per identificar el procés arreu del món. Però aquesta consideració i aquest esforç polític no pot anar en detriment de la concepció integral de la nació. Les comarques i el territori en són part essencial en el dia a dia i no només el mercat de votants que es va a buscar a l’hora dels comicis.

Aquesta visió holística de la nació ha d’anar impregnada d’un profund sentit d’Estat. Tot allò que fem i exercim com a votants, militants o càrrecs polítics, ho fem d’acord amb un projecte nacional que va molt més enllà dels límits del nostre partit i que ens permet mostrar-nos com la formació política generosa i compromesa que som. Un projecte polític, per tant, obert a tothom. No com a formulació retòrica sinó com a principi d’actuació quotidià en tots els àmbits.

Ara, potser com mai a la nostra història, correm el risc de voler amagar el nostre passat i els qui l’han protagonitzat, per preservar el futur. Res més equivocat. En el camp personal tothom ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes i pagar les penyores que pertoquin. Però hem d’estar orgullosos del nostre passat i distingir el gra de la palla. Honorar, respectar i mantenir viva la memòria de totes les persones que han fet de la nostra història una història humana: des del militant de base fins als consellers i presidents que han protagonitzat la nostra trajectòria.

En definitiva, la nova Convergència serà la suma de la seva història, de la seva essència interclassista, de la seva transversalitat ideològica, del seu compromís polític amb el procés d’independència, d’una renovació que sigui real i no fingida, de la transparència, de la capacitat d’incorporar i escoltar noves veus, de l’assumpció íntegra de la nació; i, sobretot, d’una determinació insubornable i innegociable per dotar els homes i les dones de Catalunya de les millors eines per encarar el seu futur i el de les generacions que vindran.

Per això vam néixer i per això som del tot imprescindibles.

Víctor Terradellas i Maré

Feu clic per accedir a 54444875628-url.pdf

http://www.lavanguardia.com/politica/20160704/402959541175/sector-cdc-espiritu-del-74-apartar-gente-intereses-espureos.html